Racó Viu

Gwen Perry: "Cantar fins l'últim alè"

2012-02-01T03:30:00.000-08:00

Gwen Gilmore de Comas, analista de programes del ministeri d’Urbanització i Habitatge de Washington DC, va decidir fer la maleta i deixar-ho tot per anar-se’n a Mallorca i convertir-se en Gwen Perry damunt d’un escenari: “Vaig venir sense una oferta de feina gens clara. Em van dir que, o sabia cantar, o estava boja”. Batejada com la “Senyora de la música i la cançó”, va aconseguir el seu propòsit: Actuar a la sala de festes Tito’s a ritme de jazz, swing i música lleugera. La seva fama l’ha portada fins a Egipte, Itàlia, Zimbabwe o Orient Mitjà. Aquesta vocalista, intèrpret i show woman ha trepitjat pràcticament tot país mediterrani a través de la flota de creuers Costa Cruceros. Des de fa 8 anys, la Gwen s’ha instal·lat al Maresme, a Sant Andreu de Llavaneres, on viu amb el seu marit, el terrassenc Miquel Comas: “Ens vam trobar perquè estava escrit. Va ser cosa del destí”.

L’aventura comença quan ronda la trentena, edat que assegura, continua tenint: “Et puc dir quants anys fa que vaig néixer, però en realitat, en tinc només 38. Em sento jove i no puc parar de fer coses”. I no s’atura: Ha fet de presidenta i és assessora de la Junta Demòcrata Americana a Barcelona. La seva tasca consisteix en informar als americans residents a Catalunya de les operacions del partit i dels programes de govern que poden afectar-los. Col·labora activament amb l’ONG Barcelona Women’s Network. Participa al programa de Mataró Ràdio “Viu la vida dia a dia”. I, a la nostra vila, l’hem pogut veure damunt l’escenari del Festival contra del Càncer. “M’agrada molt col·laborar amb la meva comunitat”, ens explica, “per això no vaig dubtar de participar d’iniciatives solidàries tan grans com aquesta”. El proper 11 de febrer presenta al seu nou disc juntament amb Michele Faber Quartet, “Mellow”, a una de les sales de concerts de jazz més famoses de Barcelona, el Jamboree. La Gwen ho té clar: “No em jubilaré fins que el meu cos digui prou”.

Ho deixes tot per anar fins a Mallorca. Per què? Era jove i tenia una bona feina. Ho compaginava amb la meva passió: Cantar jazz. El què m’omplia, era la música. A Washington D.C., vaig conèixer un mâitre mallorquí, i em parlava molt de la seva illa. Mai havia sortit dels Estats Units, així que vaig decidir anar-hi de vacances. Allà vaig conèixer la sala de festes Tito’s i em vaig dir: Algun dia, actuaré aquí. Quan vaig tornar a casa, els vaig escriure una carta. Em van dir que quan tornés a les Balears, els visités.

I no t’ho vas pensar... M’ho vaig prendre com un sí i vaig fer les maletes. Tot allò que no hi cabia, m’ho vaig vendre. El cotxe me’l vaig vendre a l’aeroport de Washington!

Quina bogeria! Això em van dir quan vaig aparèixer, que estava boja. Vaig fer moltes proves, però no tenia cap número preparat. Només tenia la meva veu. Cançons que m’havia après. Em van dir: “Pot cantar seguint el so d’un piano?”. Jo els vaig respondre que podia cantar sense músics!

Et van donar una oportunitat. Però només vaig aconseguir aplaudiments gentils. Damunt d’aquell escenari, amb un miler de persones pendents només de mi, em va trasbalsar. No tenia res a veure amb els locals en els quals havia cantat a Washington. El cap de sala em va dir que practiqués davant d’un mirall. No ho vaig entendre fins l’endemà.

El mirall era el públic. Havia d’interpretar les cançons. Era un espectacle, un show! Aquella nit, la gent es va aixecar de la cadira. Jazz, swing i balades “a la Gwen”! Així em vaig guanyar el meu lloc.

Tot acaba de començar. Em trucaven per anar a la televisió. Vaig participar amb TVE en un Festival de televisió a Knokke, (Bélgica) amb conegudes artistes espanyoles. Feia números a diferents punts del país. Vaig actuar a les millors sales de festa! Van ser 5 anys increïbles.

Però vas marxar. Em vaig instal·lar uns anys a Egipte, treballant per diferents cadenes d’hotels internacionals. Una època meravellosa en la qual vaig conèixer gent molt diversa: Alemanys, francesos, anglesos, italians, espanyols i, com no, egipcis! També sortia per televisió. Era l’artista internacional més coneguda del moment. També actuava a Itàlia. Durant alguns anys, vaig estar entre els dos països.

I sense abandonar al Mediterrani, t’embarques amb Costa Cruceros. No era fàcil entrar, però vaig aconseguir un contracte amb ells. Sabia que no podia créixer més a Egipte. Era una dona! Vaig passar-me 15 anys de vaixell en vaixell. L’artista convidada! Així vaig conèixer en Miquel. Tot va ser cosa del destí. Jo vivia a Gènova i em vaig comprar un pis a Mataró sense saber qui era.

Mataró? Durant un viatge amb una altra companyia italiana, tota la tripulació vam fer amistat amb una família del Maresme que venia sovint de creuer. Avui, són part de la meva família: Sóc la tieta Gwen! Quan podia, m’escapava uns dies amb ells, durant les vacances. Al final, em vaig comprar un pis a la ciutat. Després, vaig conèixer en Miquel.

En un creuer. La primera vegada que em va veure, em va dir: “Gira pel món, torna al Born”. La segona, em va convidar a ensenyar-me Catalunya. Em vaig deixar emportar. Li vaig presentar l’autèntica Gwen Gilmore, sense vestits de gala ni maquillatge. Vam congeniar! Portava masses anys viatjant i necessitava assentar-me. Ja tenia una edat! Al 2004, ens casàvem.

I cap a Llavaneres! Ell havia trobat al Maresme, on havia estiuejat, la tranquil·litat que buscava. El mar. El vaig descol·locar, perquè jo no paro quieta, sóc molt activa! Aquí vam trobar el nostre lloc.

Però no abandones mai la música... Necessito cantar. Sempre he tingut dos ídols: Frank Sinatra i Ella Fitzgerald. Vaig tenir l’honor d’obrir un dels últims concerts d’Ella, quan ja no hi podia veure i l’havien d’acompanyar fins dalt de l’escenari; tot i això va cantar 14 cançons seguides. Jo vull arribar fins aquí. Cantar fins l’últim alè.

Son

2012-01-30T06:34:00.000-08:00

Diuen que els llençols s’enganxen a les persones. Ho fan premeditadament per evitar que ningú es llevi. S’emboliquen entre mans i braços, s’entortolliguen als colls i s’encadenen als peus. El mateix pot passar amb nòrdics i cobrellits, amb el valor afegit del seu pes. T’aixafen contra el matalàs amb una suavitat que t’afalaga. La seva escalfor t’acaricia les poques neurones que tens actives, fins que es tornen a dormir, lentament, entrant en una son profunda. I el coixí! Deixant que cap i espatlles encaixin perfectament sobre la seva flonja superfície. Un segrest en tota regla que et deixa gustosament empresonat, per molt que el despertador esbufegui cada cinc minuts; per molt que l’alarma xiscli prop de les orelles.

Estrena de l'obra de teatre "Miralls Tèrbols"

2012-01-28T02:26:00.000-08:00

Josep Torras: Orgullós de ser ‘de poble’

2012-01-25T01:34:00.000-08:00

Santvicentí de soca-rel, Josep Torras és conegut principalment per la seva etapa política (1979-1998), on va acabar exercint d’alcalde. Un batlle que va assumir el difícil però desitjat pas del municipi a la democràcia. D’aquells anys, recorda un Sant Vicenç poc poblat, precari en serveis, especialment els dedicats a la infància i a la joventut: “A part del cinema i del Delme, no hi havia res més. Anàvem a l’escola i d’allà, a casa. Com a molt, agafaves una pilota i muntaves un partit espontani amb amics, o anàvem al bar a veure la televisió”.

Tres dècades després, assegura que els joves, ara, ho tenen més fàcil per moure’s i viure experiències, encara que hagin hagut de sacrificar la imaginació: “Més enllà de les noves tecnologies, amb l’oci, les noves generacions ho tenen més fàcil que nosaltres”. I és que si una cosa destaca Josep Torras és el creixement de Sant Vicenç, tant en població com en equipaments: “No ens hem convertit ni en una gran ciutat ni en una gran vila. Som un petit poble amb més gent. Això ens ha fet guanyar en diversitat i qualitat de vida”.

Josep Torras va ser l'alcalde de Sant Vicenç entre el 1979 i el 1998. FOTOGRAFIA: Elena Viu.

Seguint el negoci familiar, comences a formar-te en l’ofici d’electricista en un Sant Vicenç molt diferent al d’ara. Als pobles acostumaven a seguir-se les passes del pare, com també ho va fer el meu germà. Jo ho acabaria deixant pel sector immobiliari, que és al què em dedico ara. Sant Vicenç era una vila de poc més de mil habitants, amb quatre botigues, dos bars i alguna empresa de construcció, de serveis i de tèxtil.

Per què decideixes donar el salt a la política? Segurament em vaig deixar emportar per l’ànima del “poder decidir”. Començava la transició, jo tenia poc més de 20 anys i, amb les primeres eleccions generals, tot era una incògnita. A Sant Vicenç van plegar 4 regidors del règim i el governador civil va decidir que representants polítics d’altres partits fessin de gestors municipals. Vaig entrar per CiU, segurament perquè estava molt al dia, ja que participava a Ràdio Mataró fent cròniques polítiques del poble. Al 79, anava a les llistes del partit amb les municipals, encapçalades per Francesc Monfort. Vam guanyar i per problemes de salut, ell ho va haver de deixar i jo vaig agafar les rendes com a alcalde.

Com es va viure la transició a la democràcia a Sant Vicenç? Crec que es va notar més per part dels santvicentins que no pas per estiuejants o nouvinguts, perquè va suposar un canvi a nivell de serveis. Es va treballar per guanyar en equipaments, per exemple, una escola. Fins aleshores s’estudiava a Caldes. Es van aprofitar espais municipals per anar recuperant curs per curs! També es va potenciar el lleure esportiu i d’altres serveis bàsics. L’economia no donava per molt. Eren les primeres passes del què tenim ara. Amb el boom de la construcció la cosa va canviar una mica.

També ha fet canviar la fisonomia del poble. La massificació és una realitat a tot el Maresme. En un principi s’impulsava un creixement vertical, patent a la part costanera. Després vam implantar un model horitzontal per evitar l’impacte visual. Si mirem l’ocupació de territori per quantitat de gent veus que hi ha coses que es podrien haver fet millor. Però també és un dels encants: casetes amb jardí i garatge. I també són així els habitatges de protecció oficial!

I les segons residències! Molts, avui, opten per quedar-se. Encara es nota el contrast hivern-estiu, però menys. Molta gent ha decidit quedar-se per la tranquil·litat. S’han millorat considerablement les comunicacions amb Mataró i Barcelona. Més gent implica més serveis i més qualitat de vida. Abans al poble hi havia la gent del poble. No hi havia possibilitat de desplaçar-se diàriament: anàvem a peu o en bicicleta. Hi havia algun autobús, però horaris molt penosos. Els joves havíem de ser imaginatius!

S’ha perdut aquesta imaginació? Tajuntaves en un tros de camp i improvisaves un partit; ara tenen un pavelló. Van al cinema a multi-sales; abans s’hi anava el dissabte a la nit o el diumenge. Si volíem veure un partit de futbol, a casa no hi havia televisió! Et tocava anar a Can Boatell i pagar una consumició. Nosaltres vam crear un centre de joventut al Delme. El jovent va fer les obres!

Una mena d’espai jove. Hi havia biblioteca, sales de joc, tallers de teatre i, fins i tot, classes de català, perquè en aquella època no ens l’havien ensenyat. Avui,els joves s’han deslligat més del poble, troben divertiments a fora i es mouen fàcilment. Tampoc s’interessen per altres qüestions, com la política: Les llistes va carregades de gent de mitjana edat. Però han guanyat en mentalitat, en experiència. Tenen oportunitat de marxar lluny i viure d’altres maneres. I després, molts tornen. El poble sempre tira, tot depèn de l’etapa en la qual et trobes.

S’han perdut coses, però d’altres també es mantenen. Avui sembla que torna a revifar, especialment per l’oci esportiu. Tenim un espai ideal per gaudir del mar i la muntanya i molta oferta lúdica. Es mantenen tradicions: Geganters, Bòbuls i Margaridasses, el pessebre! L’ànima de poble no es perd, sinó que canvia, s’adapta als nous temps.

I què hem guanyat en tots aquests anys? Hem guanyat en diversitat de gent. Com tota la gent nativa de poble, érem molt tancats. Amb els nouvinguts, hem obert la nostra mentalitat: Som un petit poble amb més gent. I em sento molt orgullós de ser de poble; de ser santvicentí.

Newstalgia

2012-01-24T04:09:00.001-08:00

Cervesa, pizza o batut de xocolata. No importa el producte si la presentació l’embolcalla de nostàlgia. De la mateixa manera que seguim adorant les fotografies en blanc i negre. O amb tonalitat sèpies. O retocades fins que semblen d’una altra època. Fins que es difuminen en un record. Com el retrat que hi ha penjat a la paret de l’habitació de l’àvia, desgastat per la llum que es filtra entre les cortines. O la caixa de llautó per la que han circulat una infinitat de galetes amb formes i sabors diferents. Les parets de paper pintat. Els dibuixos animats. Els contes de lletra lligada. Les cançons que sonaven en casset al cotxe vermell del pare. L’olor de sorra, sal i crema protectora de les vacances. La nostàlgia ven. I el món de la publicitat, ho sap. De fet, als Estats Units, ja han batejat el nou concepte com a Newstalgia: producte vell adaptat als nous temps. És a dir, tot allò que puguem lligar als adjectius retro o vintage.

L’autèntica ampolla de coca-cola de vidre ha tornat al mercat i ha aconseguit incrementar ventes de la marca. Hi ha models de cotxes que es reinventen sobre el mateix esquelet que van conduir els nostres avis. Tornen els mateixos musicals que vam gaudir a la infància o joventut. Els artistes ofereixen les seves creacions, de nou, amb discs de vinil. Tornem a vestir les mateixes ulleres que fa 80 anys!

Una vegada, algú em va dir que la felicitat no existeix, es recorda. És l’etiqueta que donem a la sensació produïda per un canvi anímic. Sabem que hem estat feliços quan ja no ho som. Sense contrast, no hi ha forma: No podem veure la llum sense l’ombra. I ens agrada la retrospectiva. I tornar a reviure mentalment aquelles sensacions. Cervesa, pizza o batut de xocolata. El què ven no és el producte, sinó el què desperta dins de nosaltres. Perquè el què realment som, és nostàlgics.

Arenys estrena la Fira d'Artesania

2012-01-22T17:34:00.000-08:00

Mentides de mentida

2012-01-20T06:22:00.000-08:00

De petit li van dir que no es podia dir mentides, que estava malament. El seu avi, li va explicar el conte mil i una vegades: Que ve el llop! Que ve el llop! I no venia. La mentida es va fer realitat i ningú el va ajudar. No se’l van creure. Per mentider. Per això va decidir obeir; però no cegament. No deia mentides: Les imaginava. D’un no-res, en feia una història. I l’amagava dins seu.

De vegades, es veia a si mateix com un calaix de sastre en el qual, hi podries trobar tot tipus d’objectes. Però en comptes d’objectes, hi havia vides. Vides de mentida. Un teatre desendreçat. Un caos d’idees que no porten enlloc, perquè no són reals. Era la manera de ser fidel, de seguir les ordres tiranes dels adults; ordres que no entenia. Mentides de mentida.

Caravana per l'estat propi

2012-01-17T05:38:00.000-08:00

Bons propòsits

2012-01-01T05:39:00.000-08:00

Instants abans que el rellotge marqui les 12, amb els nervis a flor de pell per no equivocar-se, el cervell ens funciona a tota velocitat. Comptem repetidament el raïm. O les olives. O els trossets de fuet. O els grills de mandarina. Un, dos, tres. Quatre, cinc, sis, set. Vuit. Nou deu, onze. Espera! I dotze. Ens quedem pendents del televisor. Ens mirem els uns als altres. Pensem el què li demanarem al nou any. Com si fos una persona física amb poders sobrehumans. Com si fos un geni sortit d’una làmpada. I prometem. Prometem què farem per millorar la nostra vida. Bons propòsits, en diuen. Començaré a fer dieta. Aniré al gimnàs. Estaré en forma, sí. Deixaré de fumar. De beure. De sortir. M’aplicaré en els estudis. Trobaré la feina de la meva vida. Deixaré de banda la meva carrera professional per estar amb els meus. M’enamoraré. Marxaré de vacances a Brasil. O a Austràlia. A Londres. Tant és. La qüestió és imaginar. Somiar. Pensar com canviar el què no ens agrada. O millorar el què tenim. I sonen els quarts. I ens mengem el primer raïm de manera automàtica. O l’oliva. O la mandarina. Ens enfadem. Riem. Anem pel segon. Ara sí. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou deu, onze i dotze. I un s’ennuega. I el de davant riu. I la del costat treu els anells de la copa de cava. I el quart crida. I un cinquè, l’abraça. I l’eufòria fins ara continguda es dispara. I els bons propòsits, poc a poc, s’esborronen. Al final de la nit, o al començament del dia, pràcticament ja no hi són. Amb el pas dels dies, desapareixen del tot.

Ella ja ho ha viscut. Any rere any, sense excepcions. Alguns propòsits li duren uns dies. D’altres uns minuts. I no ho vol. Per això, es va marcar com a objectiu no repetir mai la manera de començar l’any. El dia 31, agafa la maleta i l’omple de peces variades. De curt. De llarg. De cotó. De llana. L’imprescidible, vaja. Va fins a l’aeroport. Tria destinació. Aquella més assequible. La d’última hora. La que el destí li deixa més a mà. S’enlaira i desapareix. I torna a començar, però diferent. És la única condició. El bon propòsit per l’any que arriba és trencar amb la rutina. Aquest 2012, també.

Adall: Millorar la convivència entre persones i animals

2011-12-27T05:45:00.000-08:00

Ningú s’havia adonat, o no volia adonar-se, de la quantitat de gats de carrer que hi havien a Sant Andreu de Llavaneres fins fa un any. Colònies incontrolades a diferents punts que, un grup de llavanerencs, ha anat comptabilitzant i esterilitzant per evitar que es contagiïn malalties i proliferin de manera exagerada, com passa per exemple a Can Pi, a Rocaferrera o al passeig Joaquim Matas. L’Associació de Defensa dels Animals de Llavaneres (ADALL) neix el juliol del 2010 arran la preocupació compartida per una sèrie de veïns del poble. “El problema existia, el què passa és que sovint no ens adonem fins que no ens afecta directament”, explica en Ramon Moragas, president de l’entitat. “És necessari que hi hagi gats al carrer, no es poden eliminar”, ens explica l’Assumpció Balielles, secretària d’ADALL, “cal fomentar la convivència entre persones i animals, cosa que fins ara, no es feia”.

En el seu primer any d’activitat han controlat aquestes colònies amb esterilitzacions principalment de femelles, sacrificant els animals malalts i prenent cura de la resta. “Cada gat que agafem i portem al veterinari porta un senyal a l’orella que l’identifica”, apunten, “d’aquesta manera sabem de seguida si hi ha nous membres a les colònies”. De 140 gats abandonats a la nostra vila, ara n’hi han 72 que compten amb unes condicions molt diferents. També s’han donat 32 cadells en adopció, entre d’altres col·laboracions. Per continuar, reclamen l’ajuda de la gent: “Actualment som 12 socis, l’objectiu és arribar als 25 durant el 2012”.

Instal·lació de menjadores a Can Pi. Fotografies d'Assumpció Balielles.

Conte fugaç

2011-12-25T04:03:00.000-08:00

L’home dels contes s’asseu de bon matí al quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre, sota el gruix d’ombra dels plàtans. És qüestió de costums. Amb els seus dits envellits protegits a mitges per les mànigues d’una jaqueta negra, pren nota del què passa al llarg del dia des de la seva perspectiva. Amb un llapis de punta ben afilada, resseguirà les lletres majúscules per tenyir-les de negreta i subratllarà el nom dels personatges que acaba de crear a partir dels originals; aquells que es creuen en el paisatge. Cap d’ells li ha dirigit mai la paraula: ni l’home del barret de les vuit i cinc; ni la veïna elegant de les nou en punt; ni la parella de les quatre i vint; ni la dependenta del quiosc que es planta cada dia als seus nassos; ni tan sols els fortuïts. La gent sol mirar-se’l amb desconfiança, com si fos un captaire pidolant en silenci o un alcohòlic un pertorbat. Però encara que el pas del temps li despentini l’aparença, amb aires d’escriptor frustrat, la seva imaginació resta intacte.

Passa les hores dibuixant personatges mentalment i despertant-los a través del llenguatge. Li agrada construir-li’s una vida, encara que no sigui la de veritat. Com aquell qui veu una pel·lícula en llengua estrangera i n’inventa els diàlegs. Els uneix en escenaris que mai ha trepitjat, els mareja i embolica, els separa, els hi dóna emocions, poder, objectius,... i després els hi arrenca tot de cop fent miques el tros de paper, perquè puguin seguir caminant de punta a punta de la plaça. Són contes fugaços que neixen i moren al pas de les persones per aquell punt de la ciutat. Contes que inventa i recita sense alçar la veu per després oblidar-los.

Ja és de nit i l’home dels contes abandona el quart banc de fusta del costat esquerra de la plaça del centre. Ja no hi camina ningú: És hora de tornar a casa. Avui, però, s’ha guardat un dels contes. El del nen que se l’ha mirat de dalt a baix i li ha dit el seu nom. Abans de marxar el llegeix en veu alta. No l’estripa. El col·loca damunt del seu banc i abandona la plaça. És l’únic personatge que no ha hagut d’inventar. És l’única persona que li ha regalat la veritat.

Club de Futbol Santvicentí: La suma de valors

2011-12-19T05:43:00.000-08:00

El Club de Futbol Santvicentí es va començar a dibuixar als anys 40, a base de trobades i partits amistosos. No va ser fins el 1945 que es fundaria com a tal, en un petit camp de sorra avui engolit pel golf del municipi. Res a veure amb les instal·lacions actuals, construïdes el 1978 i ara ja, amb vestidors, grades i, fins i tot, gespa artificial. Tampoc es pot comparar la quantitat de veïns i veïnes de la vila i de l’entorn que han passat en un moment o altre pel club. Actualment, són més de 300 les persones que vesteixen amb orgull la samarreta vermella en un dels 22 equips formats aquesta temporada. També s’hi han anat incorporant els més petits, amb futbol base des dels 4 anys, i les noies, amb dos equips femenins.

“La nostra filosofia és funcionar com un club social amb el futbol com a denominador comú”, apunta Josep Patau, president de l’entitat, “per això també treballem en la retroalimentació, és a dir, que els mateixos nens i nenes que comencen amb nosaltres acabin formant-se i prenent el relleu com a entrenadors i a la Junta”. L’actual responsable del futbol base, Esteve Díaz, afegeix: “No volem guanyar a qualsevol preu: Volem que els nanos s’ho passin bé amb aquest esport, amb disciplina i respecte”. Tampoc obliden les nombroses persones que han fet créixer aquest club de futbol i han volgut agrair especialment la tasca realitzada per Antoni Buch, president honorífic del Santvicentí: “Nosaltres estem de pas, deixarem la nostra feina feta i d’altres la continuaran; l’Antoni va estar 36 anys com a president i ha seguit oferint sempre la seva experiència”.

Tot va començar amb equips sèniors i poc a poc, es va anar rebaixant l’edat perquè tothom pogués gaudir del futbol. També independentment del sexe. Encara és un món molt masculí el del futbol? Poc a poc deixa de ser-ho. Tenim dos equips femenins, un infantil i un sènior que està a primera divisió. La idea és que les de l’Infantil acabin passant, poc a poc, a formant part del primer equip, i les grans, a entrenar les petites, cosa que ja s’està fent. Aquesta és la nostra filosofia.
Retroalimentació. Actualment hi han 44 entrenadors que han estat escollits un a un, que han estat en aquest club i que han rebut la formació, tant interna com externa, adequada. Busquem fer cantera tant de jugadors com d’entrenadors! La idea és treballar com un club social cap a un bé comú: el Santvicentí.
Fer-los sentir a tots “a casa”. Aquesta feina no es veu i es fa mica en mica, però és molt important, i és la que estem potenciant en els 3 anys que portem al capdavant: La fidelització. I aquesta roda també ha d’arribar fins a la Junta, de manera que també es renovi amb gent que ha crescut al club.
Un valor afegit! Hi han altres valors més enllà del futbol, com la disciplina i el respecte. Respecte tant al camp com a les grades! Quan vam presentar els equips d’aquesta temporada ho vam fer al revés: jugadors a dalt i públic al camp. Vam demanar als nens que aplaudissin i, després, que cridessin. De vegades no pensem en el què fem o diem i cal canviar la perspectiva per adonar-se’n.

Això també es deu notar amb les rivalitats que hi han amb equips veïns. Sempre hi ha partits més “calents” que d’altres. Històricament, el rival ha estat el Llavaneres, tot i que en els últims anys també ho és l’Arenys de Mar. Però són rivalitats sanes. Hi han altres camps o partits que intimiden, però al final, acabes fent amistat amb gent que no imagines!

I pel que fa als salts d’un equip a l’altre? Nosaltres sempre deixem la porta oberta, tant als que entren com els que surten. N’hi han que han arribat a equips com el Barça o l’Espanyol: Josimar Aldair, Víctor Álvarez, Sandra Noria, Sergi Duarte,... per nosaltres és un orgull pensar que han estat formats al Santvicentí.

D’altra banda, el club també s’involucra amb altres causes, tant a Sant Vicenç com més enllà, per exemple, a Anantapur (Índia)! És una iniciativa que ha impulsat en diverses ocasions Pere Ferrer, a través de la Fundació Vicent Ferrer. Delegacions del club hi van anar i van portar material esportiu. És un intercanvi de cultures i una acció solidària molt important. Des del club sempre procurem col·laborar amb la resta d’entitats del poble, tenim les portes obertes. Quan preparem el torneig de Nadal, que enguany es farà al maig, busquem donar vida al poble. Ens ajuntem gairebé 2.000 persones que passen el dia a la nostra vila! També ho fem amb els del KOMMIT. El nostre lema és sumar valors.

Bonjoch, amb la sensació de volar

2011-11-01T13:54:00.000-07:00

Mireia Bonjoch ha destacat durant la última dècada en el món de l’esport pels seus salts. Seguint els passos del seu germà, de petita ja es va començar a interessar pel món de l’atletisme. Als 12 anys, va decidir que la seva fita era volar, i per fer-ho, va agafar embranzida amb una perxa i va aconseguir la seva primera marca rècord: 1,90m d’alçada que mai oblidarà. “Sempre m’han encantat les alçades i era jo la que arribava amunt!”, explica aquesta llavanerenca de 20 anys. De fet, quan no és a pistes, la Mireia dedica el seu temps a d’altres aficions com l’escalada.

Com a perxista de l’Agrupació d’Atletisme de Catalunya (AAC), Bonjoch ha anat acumulant victòries: ors plates i bronzes a campionats d’Espanya, de Catalunya i, fins i tot, participacions en europeus en un mundial. Actualment es troba competint a les files de la secció d’Atletisme del Club Futbol Barcelona, preparant amb força la propera temporada, després que el 2011 s’hagi vist marcat per una lesió al genoll: “Aleshores em vaig adonar que si m’agradava, ho havia de fer per mi” apunta, “li dedico el temps que puc”. La resta, li deixa a la carrera d’Enginyeria Química que estudia i que, segons diu, és una altra de les seves passions.

Per què la perxa? De petita havia fet una competició i sense tenir-se ni idea, vaig fer un rècord: 1,90m! No entenia com, però em va encantar. La sensació és com la de volar. Sempre m’han encantat les alçades i era jo la que arribava amunt! El meu entrenador, Norbert de Haro, em va veure aquell dia i em va dir que valia per això. Així que vaig entrar a l’equip.

Aquí va començar la teva trajectòria. Però quan trigues a començar a competir? Perquè tinc entès que és un dels esports més difícils que hi ha. Requereix molta tècnica, però als 13 anys ja vaig competir per primera vegada a nivell nacional amb l’Agrupació d’Atletisme de Catalunya. Vaig quedar tercera; el següent primera. Aleshores és quan comences a animar-te i a créixer: Catalunya, Espanya, Europa i el Món!

Quin recordes amb més il·lusió? El meu primer europeu. A més, amb les perxes tenim un handicap! I és que no sempre hi caben als avions, depèn de si les bodegues estan dividides en compartiments o no. De vegades, no arriben a temps. Recordo haver estat preguntant contínuament a l’aeroport de Barcelona i al de Sèrbia. I no van arribar.

I què vas fer? Una italiana em va deixar les seves. Aquell Campionat vaig superar dos reptes: Adaptar-me psicològicament a unes perxes que no eren les meves i superar la meva marca. Vaig quedar 13ª, però per molt poc. Passen les 12 primeres. Recordo estar en fila davant de les banderes, amb tota la gent,... estàs allà, i ets tu! Va ser molt emocionant. També ho va ser el mundial a Canadà.

En poc temps has anat amunt i avall. De viatjar te’n fas un fart, sobretot a l’estiu. Tot i que també hi ha hagut moltes coses que no he pogut fer, com ara prendre el sol o sortir amb les amigues. Sempre tens entrenaments, competicions,... necessites concentració.

Et compensa? I tant! És una experiència fantàstica. Tot i els sacrificis, he conegut molta gent amb les quals tinc molt en comú, he fet amigues a tot arreu,... estàs competint, però és un esport molt personal: En realitat el rival ets tu mateix, intentes superar la teva marca.

Però tot i això, no t’hi vols acabar dedicant del tot. També estudies Enginyeria Química. La química és una altra de les meves passions: vaig tenir un bon professor, en Josep Calvet. Però va arribar un punt en el qual havia de decidir a què li restava hores, si als estudis o a la perxa. Vaig triar el camí dels estudis perquè em vaig adonar que la vida d’esportista d’elit no era per sempre. Tenim poques ajudes, donen per molt poc. I amb la lesió, encara ho vaig veure més clar: No s’ha d’apostar tot a un. O hi vas, o no hi vas.

Què vols dir? Quan arribes alt, tothom està al teu costat. Però quan caus, no tothom s’hi queda. La passada temporada vaig recuperar-me però, tot i que em continuava fent mal, vaig forçar el límit i no vaig arribar a la marca esperada. Vaig veure que se m’escapava l’europeu, així que vaig decidir acabar un mes abans. Em va caure el món a sobre: L’any estava perdut! Em vaig adonar que si m’agradava, ho havia de fer per mi. Així que li dedico el temps que puc.

El teu primer salt va ser d’1’90m i el teu rècord és 3,95m. La fita és superar-lo? M’agradaria continuar superant-me, guanyant títols nacionals, europeus... les Olimpíades! És molt difícil, però els somnis sempre hi són.

Roser Clofent: “M’agrada molt treballar perquè m’agrada el què fem”

2011-10-25T13:53:00.000-07:00

L’any 1952, Josep Clofent i Palau i Salvadora Rosique van fundar l’empresa tèxtil Artesana de Clofent entre Arenys de Mar i Sant Vicenç de Montalt. Una fàbrica que a mitjans dels 70 es va traslladar on avui, molts de nosaltres la veiem al passar i que està dirigida per la seva filla, Roser Clofent. “Recordo que quan era petita i vam venir aquí, tot eren camps sembrats” explica, “ara quan miro per la finestra estic al centre de Sant Vicenç”. Tampoc tenen a veure els telers que Josep Clofent i Palau feia servir per proveir altres empreses de la comarca, ja que les noves tecnologies han arribat també al món tèxtil. Artesana de Clofent s’ha especialitzat poc a poc en la producció de peces molt concretes i en la investigació, dins del sector de la Sanitat. Durant la visita a les oficines hem pogut conèixer prototips de microcapsulació amb aromes i medicines i d’altres idees que es cultiven dins d’aquesta empresa. “Avui dia és possible, fins i tot, que la roba que portem indiqui en un dispositiu la nostra ubicació, ja podem parlar de fils intel·ligents” apunta la Roser, “el tèxtil és un mercat molt seriós, el què passa és que aquí està devaluat”. Tot i això, aquesta santvicentina assegura que li agrada molt treballar, perquè li agrada el què fa amb el seu equip: “Amb les nostres idees, també millorem la qualitat de vida”.

Roser Clofent, Imma Prieto, Cristina Farnés, Maite Albarsanz, i Xavier Ledesma. FOTOGRAFIA: Manel Martínez.

Ja des de petita creixes entre telers, com aquell qui diu. Així és com comences a interessar-te per aquest món? Als 13 anys ja vaig començar a treballar al negoci. Estudiava a les tardes a Mataró i la resta del temps, estava aquí. L’empresa la porto a dins. I m’agrada molt. Tinc un gran equip que fa molt bé la seva feina, grans professionals. Tot i que cada vegada costa més. Hem passat per moltes crisis, però han estat més curtes, cap com aquesta. Aquesta s’està fent molt dura, la pitjor que he viscut. De 44 treballadors, actualment només en som 23. Poc a poc s’està acabant a l’empresa tèxtil catalana, que tant havia lluit.

Per què aquesta crisi és diferent? La nostra empresa no és diferent a les altres que estan tancant cada dia. A més, tenim una competència molt més dura, com és l’asiàtica. Per això el camí ha estat definir el nostre producte, diferenciar-lo. I evidentment, tenir els millors proveïdors: qualitat i rapidesa. Així hem fidelitzat els nostres clients.

En què us heu diferenciat? Ens dediquem moltíssim al món de la Sanitat, fem peces molt concretes i amb fins medicinals, tant preventius com ortopèdic. Per exemple, la microcapsulació neix amb la idea de fer cintes aromàtiques o medicinals, per usos terapèutics. Amb això millorem la qualitat de vida de la gent.

Podríem dir un: especialitzar-se o morir? Cada vegada dediquem menys a la producció i més a la investigació. Treballem en nous projectes per ampliar serveis i coneixements. Per exemple, un dels projectes en els que participem té a veure amb el control de les freqüències cardíaques d’esportistes per evitar desgràcies com la sobtada mort d’Antonio Puerta o Daniel Jarque. Prevenció a través de teixits. Avui dia és possible, fins i tot, ubicar una persona en el mapa amb la roba que porta. Parlem de noves tecnologies; de fils intel·ligents.

Fils intel·ligents? Evolucionem o ens quedem enrere: materials intel·ligents, maquinàries d’última generació. El nostre és un món molt seriós, el què passa és que aquí està devaluat, sembla que tothom ho pugui fer. A d’altres països la cosa està més avançada: Itàlia, Alemanya,... hem anat allà a formar-nos, a conèixer. Aproximadament un 25% de les nostres exportacions van a Europa i només fa dos anys i mig que ens hem obert al mercat internacional. Era el nostre repte i, de moment, està sent un èxit.

No hem sabut adaptar-nos al mercat global. A Espanya, els nostres clients es reparteixen entre Madrid, País Basc i València. Aquí no s’ha evolucionat tant, som dels únics. Això és perquè si ens demanen coses noves, les fem sense por. La nostra filosofia és innovar i ider coses noves en les que treballar; evolucionar i no repetir. Mai repetir.

Per canviar el món, hem de canviar nosaltres

2011-10-24T14:16:00.000-07:00

Érem un escèptics, però lentament hem acabat caient en el seu joc. Parlo de les noves tecnologies, aquells aparells que, sense voler, ens han fet la vida més còmode, tot i que no ho necessitàvem. Molts no volíem que existís la possibilitat de ser contactat en qualsevol moment i, de vegades, encara enyorem la sensació de perdre’ns en la nostra intimitat. Però la immediatesa informativa també sacia la nostra ambició de saber. I al mateix temps, alimenta la nostra impaciència. Per això, tardanes resulten les preguntes que ara susciten aquests mons virtuals, sobre la desinformació que provoca un allau notícies, l’addicció a les xarxes socials o la mandra que suposa retornar als sistemes analògics. La nostra manera de fer s’ha transformat de manera descomunal sense adonar-nos. Només en som conscients quan tota aquesta màgia, s’esvaeix. D’allà a que milions d’usuaris de Blackberry creguessin que només la fi del món justificava la desconnexió a la xarxa. Quina utilitat li veiem a un mòbil amb el qual només podem realitzar i rebre trucades, fer ús de la missatgeria o tenir despertador?

L’avaria es va convertir en el tema de la setmana, un trend topic mundial. Primer Europa, Àfrica i Àsia. Després Canadà i els Estats Units. El món de l’usuari blackberrià es va anar dissolent i, amb ell, l’índex mundial de queixes va anar in crescendo. Com també creixen les queixes orals per altres incidències relacionades amb el món de la telefonia mòbil: Operadores que cobren serveis no sol·licitats. Factures mal efectuades. Reclamacions interminables que et fan passar d’un departament a l’altre i repeticions exhaustives del problema que intentem solucionar. I la impotència accelera la ràbia de l’usuari que veu com el Servei d’Atenció al Client és una enganyifa de la que no podem alliberar-nos, sigui quin sigui el color de la nostra companyia.

Tres dies més tard, les operadores telefòniques prometen indemnitzacions ridícules: de 30 cèntims a 1,50€ per dia d’afectació. Des de Blackberry, ofereixen 72€ en aplicacions. I des de l’Organització dels Consumidors i els Usuaris alerten que la responsabilitat de la incidència és d’ambdues entitats, pel que cada usuari hauria de rebre les dues quantitats compensatòries. Però la garantia és tan minsa, que molts reneguen de lluitar per elles. I com en aquest cas, la majoria de vegades passem de llarg el procés de reclamació. El servei queda restablert i les molèsties ocasionades es converteixen en una anècdota.

Arribo a una ràpida conclusió: Ens queixem molt, però no reclamem. No passem a l’acció i som nosaltres els qui deixem que incidències com aquestes, es facin habituals. Les normalitzem. Cobraments extres en companyies aèries. Connexions a Internet que no compleixen la velocitat promesa. Ofertes amb lletra petita que fan augmentar el preu final. Productes de mala qualitat que no compleixen expectatives. I és que per canviar el món, també cal que canviem nosaltres.

Miquel Àngel Martínez: “Si col•laborem per impulsar la comarca, hi guanyem tots”

2011-10-02T08:51:00.000-07:00

Nascut al municipi lleidetà de Linyola, en Miquel Àngel Martínez i Camarasa se sent santvicentí d’ençà que va arribar a Sant Vicenç fa 46 anys. Mestre de professió en excedència, regidor d’Educació i Joventut de la nostra vila per CiU entre els anys 1999 i 2003, actual alcalde per segona legislatura (CiU 2007-Actualitat) i nou president del Consell Comarcal del Maresme (CCM), en Miquel Àngel es planteja aquesta nova etapa com un gran repte: “Hi ha dificultats econòmiques a tot el territori i evidentment no resultarà gens fàcil treballar en aquest context, però gestionant amb cura els recursos disponibles estic convençut que ens en sortirem.” apunta Miquel Àngel, “la finalitat del CCM és donar servei, cooperar i acompanyar els 30 municipis, això en època de bonança econòmica resulta més fàcil, ara, però es farà molt més necessari establir prioritats i gestionar de manera eficient per tal d’obtenir els millors resultats i donar la resposta que s’espera de nosaltres”. Des d’aquesta posició, el president del Consell reivindica un replantejament de la Llei de Finançament Local i la mancomunació d’esforços i de serveis.

De la docència a la política. Què et fa donar el pas? Ramon Ambrós, un gran alcalde i el meu pare polític, em va proposar ajudar-lo amb el projecte de l’escola bressol de Sant Vicenç l’any 1996. Després em va demanar entrar a l’equip de llistes del 1999. Em va convèncer per dues raons: per empatia i convicció humana amb el seu tarannà i pel projecte de poble que volia desenvolupar. Així vaig començar en el món de la política, treballant pel poble i pel partit. No és un camí gaire allunyat de la meva professió: els mestres som persones obertes, implicades i compromeses, treballadores i, sobretot, responsables.

Comences amb una col·laboració i des del 2007 ets l’alcalde de Sant Vicenç. Això és el què fa que demanis excedència com a professor i et dediquis plenament al municipi. Jo comparo aquesta feina amb un caixer automàtic, cal una total dedicació: és una feina que demana disponibilitat permanent: 24 hores els 365 dies a l’any. Un alcalde ha d’estar al servei dels ciutadans, i la manera de demostrar-ho, és fent política a peu de carrer i en contacte directe amb els problemes i neguits dels vilatans i les vilatanes.

Després, des de l’Executiva Comarcal et proposen com a president del CCM. Per què creus que van pensar en tu? La meva arribada a la presidència és fruit de diverses circumstàncies i de tres premisses bàsiques: treball, implicació i dedicació. El fet de ser una persona que coneix molt bé el territori i que, com alcalde juntament amb el meu equip de govern, hem gestionat amb eficiència els recursos, han estat dos dels factors fonamentals. Aquesta última legislatura, a nivell d’obres, per exemple, malgrat la crisi, hem assolit tots els objectius sense comprometre les arques municipals. Calien nous equipaments a Sant Vicenç i hem treballat per oferir-los. A més, el fet que el nostre municipi sigui dels pocs amb un romanent positiu, quan molts pobles i ciutats estan passant per situacions econòmicament molt complicades, és molt significatiu.

Després d’un mes i escaig, quina valoració faries de la teva presidència? L’agost ha estat un mes d’impàs, però el què m’he trobat és una molt bona acollida per part del personal. Estem parlant de grans professionals que imprimeixen caràcter al Consell i que amb la seva feina i dedicació l’han fet gran i l’han consolidat. D’altra banda, també he comprovat que no és el mateix gestionar un municipi que una comarca. Els pressupostos, la resolució de temes, la manera de funcionar, l’estructura!

I la crisi! Cert! Hi havia un romanent positiu al Consell, però també hi ha factures impagades per part d’altres institucions supramunicipals. Les dificultats econòmiques són presents a tot el territori, però com he dit abans amb una gestió eficient, prioritzant les necessitats i optimitzant els recursos disponibles, ens en sortirem.

A més, trobem les retallades. Ens plantegem aquesta situació com un gran repte. Sempre s’ha de ser curós al gestionar els recursos, però en època de crisis resulta imprescindible afinar més, i s’accentua la recerca d’ajut en organismes supramunicipals. El CCM és l’ens més proper als municipis i s’han d’intentar cobrir tots aquells serveis que són de la nostra competència.

I el tancament dels CAP en servei d’urgències? Són decisions impopulistes que no agraden a ningú, però necessàries, meditades i fructíferes. Tot i la reestructuració d’alguns CAP, com el de Llavaneres, la Sanitat ha estat i continuarà estant garantida. Sempre, abans de reestructurar serveis, es fan estudis previs per tal de garantir que les necessitats bàsiques dels ciutadans quedin cobertes i que les afectacions a l’usuari siguin mínimes. Cal optimitzar i gestionar amb cura els recursos, tant humans com materials.

Quin camí haurien de seguir els ajuntaments del Maresme? Els ajuntaments han de mirar de consensuar solucions, perquè ens trobem en un context de crisi generalitzat que ha afavorit un nivell d’endeutament que no podem, ni hem d’afrontar en solitari. Cal una nova Llei de Finançament Local. Des de les entitats municipals ho reclamem des de fa anys: S’ha de replantejar el sistema de finançament dels municipis.

D’altra banda, també s’intenta potenciar l’economia a través del turisme. Paper que també es treballa des del CCM, amb el Consorci Costa Barcelona-Maresme. Cal mancomunar esforços i serveis! Les 3 viles fa anys que vam signar un conveni marc de col·laboració en diferents àrees, com el turisme, la gestió dels residus o l’ocupació. Conveni que ha suscitat l’interès d’altres pobles, perquè obre un camí que facilita i propicia l’abaratiment de costos, gràcies a la suma d’esforços. Què més? Noves tecnologies, estalvi energètic, recollida de residus! Treballar per la millora continuada dels serveis als municipis és l’essència fonamental del Consell. Els nostres conciutadans ens reclamen més i millors serveis. Difícilment podrem afrontar aquesta demanda de serveis sinó els podem donar conjuntament. Si col·laborem per impulsar la comarca, si la potenciem, tots en sortirem beneficiats.

Dibuixos pensats pels grans i fets pels més petits

2011-09-25T07:02:00.000-07:00

No puc evitar no sorprendre’m quan llegeixo que Bob Esponja és considera’t un mal exemple pels més petits. No pel contingut, sinó per la forma. Segons un estudi de Virgínia (Estats Units), aquesta sèrie d’animació infantil pot produir dèficit d’atenció als menors de 4 anys i d’altres problemes d’aprenentatge. El motiu al·legat és el ritme trepidant del personatge, el qual provoca un allau d’estímuls que desborden la capacitat de concentració dels nens i nenes. És a dir, els hi provoca un neguit, no s’especifica si transitori o permanent, que afecta al seu rendiment cognitiu. La defensa és que en concret, és un serial pensat per infants de més de 6 anys, tot i que no és precisament, el col·lectiu més fanàtic del protagonista. “La televisió provoca un impacte emocional molt fort a totes les edats pel que hem d’estar preparats, per tant és molt discutible a nivell científic” apuntava Valentí Gómez Oliver, president d’honor de l’Observatori Europeu de Televisió Infantil, durant una entrevista radiofònica. Gómez diu que el problema està en què les sèries infantils “són productes pensats per grans i fets per a petits”, per això diu seria bo que s’expliqui que, tot i que la ficció que representa la realitat d’una manera metafòrica, “tot és producte de la imaginació i perilla el sentit mimètic d’aquest mitjà”. La por és que cada vegada es trenquen més tabús degut a aquest plantejament, fet que ens fa més immunes al llarg dels anys. Cada vegada, ens acostumem més al rol presentat a la televisió des de petits i ja no ens escandalitzen.

Poc puc parlar d’aquest peculiar personatge, del qual només sé que és una esponja que viu al fons del mar dins d’una pinya, com explica la cançó de capçalera. Però més enllà de tota semblança amb la realitat, tots sabem que els dibuixos de la infància ens marquen d’una manera descomunal. Mostra d’això és la extraordinària expectació que ha causat a tota una generació el retorn de Bola de Drac a la televisió catalana. Una expectació que s’ha barrejat amb la nostàlgia de tots els qui vam passar hores davant la pantalla per veure els nostres ídols lluitar sense sentit. També han suposat un fort impacte social els tràgics desenllaços que van acabar amb d’altres sèries com Doraemon o Oliver i Benji, fins el punt, que els creadors es van veure obligats a tancar la història amb un Happy End.

Em pregunto si perillen els valors. I hauríem de retrobar-nos amb la protagonista especial i diferent que vesteix una sabata de cada color, o que es pentina amb dues trenes vermelles que desafien la gravetat, per damunt de les que ara, imposen el seu físic i la popularitat per damunt de la personalitat.

Entrevista a Valentí Gómez realitzada al programa Tot a l'hora de Ràdio Arenys (Josep M Cano i Elena Viu 16.09.2011).

Joan Rossell: “Ens hem d’adaptar al què hi ha, no al què ens agradaria”

2011-09-16T07:33:00.000-07:00

Estiuejant maresmenc des de tota la vida. Primer a Caldes i des de l’any 1970 a Sant Andreu de Llavaneres. “Em vaig instal·lar aquí mentre estudiava una enginyeria a Mataró”, explica Joan Rossell, “dos anys fantàstics”. El poble ha canviat molt des d’aleshores. Ens parla de massificació i d’un considerable augment de l’oferta lúdica i d’equipaments. “Encara hi trobo la tranquil·litat i la llibertat”. Les 3 viles s’han convertit, per ell, en el sinònim de desconnexió: “Venir aquí és trencar amb l’estrès del dia a dia”. I és que ser el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials no és una tasca fàcil. “Hi ha molts incendis”, explica, “no ens podem quedar de braços creuats”.

Entre reunió i reunió, Joan Rossell ens ha dedicat uns minuts al 3 viles. Aposta per les reformes, els emprenedors i la formació de qualitat. No serà fàcil, però sortir de la crisi, és possible: “Ens hem d’estrènyer el cinturó” apunta, “però no ho hem de veure com una gran catàstrofe, es pot assumir”.

Molts incendis, molts desplaçaments, moltes reunions. No pares. Estem en una situació de crisi després d’uns anys en els quals ha anat tot espectacularment bé. Al país li calen reformes. Vam patir un creixement enorme i, ara, el què passa és que hem de competir amb el món, que és on venem els nostres productes i serveis. Havíem arribat massa lluny i ara hem de fer unes passes enrere perquè sinó, no surten els números.

Ets dels què pensa que vivíem una gran mentida? Al contrari, vivíem una gran realitat. A Europa des dels 50 fins el 2007 el creixement econòmic ha estat del 3,5. Però anava tot tan bé, que ens hem llançat massa ràpid i hem acabat endeutant-nos més del compte. No ens queda més remei que iniciar un procés de “desapalancament”. Això suposa que el consum de famílies i empreses estigui baixant. Aquests són els números, viurem una sèrie d’anys que no seran fàcils, o almenys, no seran tan bons com en el passat.

A base de molts sacrificis? Per part de tothom. La clau és mirar de no deixar molta gent pel camí. Ens hem acostumat a viure d’una manera que ja no podem mantenir. S’han de recuperar una sèrie d’elements i de valors radicalment diferents als que teníem fins ara.

Per exemple? Els joves no han d’esperar a que els hi donin la feina. Se’ls ha de convèncer perquè dibuixin el seu propi destí, crear la seva empresa. Hi han drets però també hi ha molts deures. Qui més arrisqui i més treballi, més drets tindrà.

Liberalisme? Liberalisme significa esforç, regles de joc, llibertat econòmica i a partir d’aquí, solidaritat. El què passa és que la solidaritat té uns límits i el què no pot ser és que uns sempre treballin molt i d’altres no tinguin ni la voluntat de treballar, ni de voler-se formar. Són una mica els dos extrems. Jo sóc dels que no creu en el subsidi “perquè sí”.

Creus que la manca de formació és el problema? Formació de qualitat. El sistema no ha estat capaç d’assumir tanta necessitat en tan poc temps. Jo aposto per la formació alemanya, dual. Ens hem d’integrar dins l’empresa des de joves, s’ha de saber què és i com es treballa. El què no és normal és qui hi hagin xavals que no hagin tingut mai feina.

També hi ha joves que tenen molts estudis però segueixen a l’atur. S’ha de veure quina és la feina del futur, crear estudis que tinguin sortida.

S’haurien de limitar les places d’universitat? Adaptar-les a les necessitats del mercat. El què no podem fer és crear llicenciatures per les que després no hi ha llocs de treball. Hem de ser realistes i pràctics, el món canvia cada dia, contínuament, i ens hem d’adaptar al què hi ha, no al què ens agradaria. I una altra qüestió: hem d’esborrar la paraula frau.

Les esquerdes del sistema. No hem de consentir que hi hagi absentisme, gent que cobra l’atur i treballa en negre, o els qui no paguen impostos. Il·legalitats que sovint parlem entre nosaltres d’una manera consentida. Però multiplica-les! Ens estan treien els diners a tots els altres! Això suposa PIB, i sense frau, estic segur que els números serien positius i creixeríem.

Des de la CEOE, insistiu en aquesta mena de qüestions. S’han de fer reformes i és el què s’està plantejant i exposant. Hem de fixar-nos en els altres països, també fan canvis! Sense sacrifici no ens en sortirem. Des de la CEOE defensem a les empreses, demanem que ens deixin gestionar la situació de la millor manera possible. Una de les coses que veiem és que hi ha masses lleis. S’ha de simplificar!

Simplificar? Caldria reduir les lleis a la meitat! De vegades, d’un poble a l’altre canvien radicalment les coses. Per portar un cavall de Huelva a Barcelona hauríem de demanar permisos a 5 comunitats autònomes, el què suposa més temps del que triga el cavall en arribar. És de bojos! Estem a Europa! El localisme és una equivocació. No pot ser que obrir un negoci a Llavaneres sigui diferent a obrir-lo a Sant Vicenç. Cal una grandíssima reestructuració.

I tu assumeixes un paper importantíssim en el pitjor moment! Per què? Conec aquesta casa i sempre he estat vinculat al món empresarial. A més, tinc una avantatge, i és que tinc una excel·lent relació amb tots els grups, m’agrada arribar al consens. Jo vull els polítics que governin, els que es comprometen i prenen la bona direcció.

Amb nom de dona

2011-09-01T07:38:00.000-07:00

Tot comença com un repte. La Iolanda Pajares, veïna de Sant Vicenç, buscava feina quan li plantegen crear una associació de dones al poble. “Era una feina totalment altruista”, explica, “però em va picar i vaig decidir tirar-la endavant”. L’objectiu principal era el d’unir les dones de Sant Vicenç: “Volia que totes aquelles dones que prenien el cafè soles després de deixar els nens a l’escola, fessin alguna cosa juntes”. Per això va decidir, juntament amb 6 companyes més, enviar butlletes a totes les cases amb una petita enquesta adreçada a les dones que volguessin formar part d’una entitat. “El poble va començar a créixer fa 8 o 9 anys, hi havia poques ofertes d’oci, no era com ara”, apunta la Iolanda, “volíem saber si hi havia gent interessada i que ens ajudessin a crear l’associació, tenint en compte les seves necessitats”. Se’ls va dir que seria difícil aconseguir un centenar de respostes. En van rebre 800. “Encara guardo totes aquelles cartes, perquè em va fer molta il·lusió”, assegura, “significava que s’havia de tirar endavant”. Es van escriure uns estatuts, es van omplir els papers, es va dissenyar un logotip i va néixer l’associació Dona Activa, que ràpidament va aconseguir 300 sòcies.

Aquesta xifra es manté 7 anys més tard entorn les 200. La Iolanda encara és la presidenta, tot i que la seva mare, Maria Alòdia, ha assumit gran part de funcions: “Per motius personals no podia continuar, a més havia estat regidora i em vaig desvincular una mica. Des d’aleshores, pràcticament m’ha pres el relleu”. Es mostren satisfetes del resultat de la feina feta: “El més important és que en tot aquest temps hem forjat molt bones amistats, és el més gratificant”. Tampoc s’obliden de les dones que han ajudat a fer possible complir-lo: l’Antònia, la Gemma, l’Oyana, la Mari, l’Olga o una sòcia honorífica, l’Angelina.

Ja sabem com va començar tot, Iolanda. Però què oferiu a totes aquestes sòcies? El primer que vam fer és buscar professorat per poder oferir activitats a totes les sòcies. Activitats pensades per les dones a un preu assequible. Ioga, taichí, ball country, dansa del ventre, defensa personal femenina... anem proposant i en funció de l’acceptació, les mantenim o en busquem de noves. Des dels inicis a l’actualitat, hi ha un abisme!

És només per dones? En algunes s’hi han apuntat homes! Ara hi ha molta més oferta, l’Ajuntament i d’altres associacions també organitzen cursos. Alguns coincideixen i, fins i tot, compartim professors. Però quan vam començar érem només nosaltres. Fem activitats pel poble. També preparem xerrades, exposicions i festes.

I el 8 de març, el Dia de la Dona. Per exemple! Tot això és la part activa. Després també hi ha la passiva.

La passiva? Totes les sòcies paguen una quota trimestral. A més rebem una petita subvenció de l’Ajuntament i de la Generalitat, que normalment dediquem a festes que pugui més gent del poble. Amb aquests diners financem l’entitat. Hem organitzat festes de Halloween per nens i nenes, una trobada de Country a nivell català, paelles populars, trobades de grups de Taichí amb altres associacions de les rodalies, etc. La part passiva és el romanent, que destinem cada any a una ONG diferent. Per ajudar a nens amb síndrome de Down, o de l’Àfrica,... quan vam fer la Caminada Popular, vam donar els beneficis a una ONG de Mataró per ajudar a dones maltractades. Van venir 1.800 persones, com a mínim. Fins i tot vam sortir per tv3! Era la primera activitat d’aquestes característiques que es feia a Sant Vicenç i va ser increïble. Vam crear un precedent.

També ajudeu a dones del poble donar-se a conèixer, oi? Una altra de les fites que tenim és donar a conèixer la vàlua de moltes dones del poble. Perquè sovint han d’anar a d’altres llocs a promocionar-se. Per exemple, vam fer un Musical dels anys 80, en el qual ens van ajudar molt els comerços del poble. També tenim una borsa de treball en la que s’ofereixen per fer de cangurs, per cuidar gent gran o qualsevol altra activitat. Fins fa poc fins i tot teníem una psicòloga a la que es podia acudir si es tenia algun problema. Era una sòcia que es va oferir, la Pilar.

Tothom aporta el seu granet de sorra. Hem aconseguit el què volíem. Hi ha dones que ara són íntimes amigues i abans només es deien hola i adéu. L’exemple perfecte és el grup de taichí, en el que encara hi trobem a les 12 primeres alumnes. Hem aconseguit un ambient molt maco. De fet, fa poc vam aparèixer com l’associació més popular a través d’una enquesta que va fer l’Ajuntament. I això, és una satisfacció.

Del Tour de Flandes, a la Montaltbike

2011-08-02T06:26:00.000-07:00

Tot i la distància que el separa del seu poble natal, Pep Vega no s’oblida de Sant Vicenç. Ho va demostrar quan el 2009 va disputar el Campionat del Món de Mountainbike lluint amb orgull la bandera xurravina. “Malgrat que ja no hi visc, per mi casa meva sempre serà a la Baixada de la Riera nº 15, un lloc de records inoblidables”. Records d’infància que van transcórrer en una vila que defineix com a petita, tranquil·la i despreocupada. En certa manera, Arlos segueix la mateixa línia. Un petit municipi proper a la Vall d’Aran, on resideix amb la seva dona i els seus dos fills. En Pep sempre ha sentit passió per la muntanya. Potser per això s’envolta d’aquests espais, fins i tot, quan treballa. Actualment, és gerent i copropietari d’una empresa especialitzada en la creació, la implantació i el desenvolupament de productes turístics, utilitzant la bicicleta com a mitjà de transport més habitual. D’allà neix Pedales del Mundo, la primera xarxa de rutes comercials en BTT del món, i el Road Bike Tours, amb rutes per carretera.

Tot sembla indicar que l’estat natural d’aquest santvicentí sigui damunt d’una bicicleta. Ha competit primer en petites curses, després en campionats nacionals, europeus, mundials, i fins i tot el Tour de Flandes... sense oblidar la Montaltbike! “Quan deixi de gaudir, deixaré de córrer”, afirma. La seva primera bicicleta va ser un regal de la seva àvia, gràcies a una promoció que va fer Caixa Laietana. Una manera de començar a gaudir d’aquest esport que molts altres ciclistes de la comarca comparteixen. Fins avui, no se n’ha cansat.

Creus que el fet d’haver nascut en un entorn “natural”, allunyat de la vida de ciutat, et va apropar més a gaudir de la natura? Ser i viure a Sant Vicenç em va marcar molt. El fet de viure en un poble petit, tranquil i en el que podies jugar amb els amics al carrer sense problemes. Recordo passar hores i hores amb en Pol. Inventar jocs i fer que les hores passessin com segons. O amb la família Rabat, al sortir de l’escola, quan treballaven el camp. I el fet de tenir tan a prop les muntanyes, els tres turons encapçalats pel Montalt, el Corredor...

Recordes aquestes muntanyes damunt d’una bicicleta? La veritat és que primer em va seduir la bici de carretera. Quan a l’estiu veia les etapes del Tour em tornava “boig”! La BTT va ser exactament a l’any 91, quan tenia 14 anys i la meva àvia me la va regalar. Aleshores sí, damunt d’una bicicleta aquí i a la Vall d’Aran, on ja estiuejava des de petit.

En quin moment comences a competir? De manera amateur als 17 anys, i amb més dedicació als 19. El meu esport era el futbol, tenia un bon nivell. Recordo haver jugat algun partit contra Xavi Hernandez, Òscar Alvarez o Jordi Ferron. Però cada vegada m’agradava més la bici. Vaig començar amb el Club Ciclista Llavaneres, i un any després marxava a córrer amb l’equip Bicicletes Esteve, de Palamós i Platja d’Aro. Amb ells vaig disputar moltes curses, vam guanyar molts títols, però sobretot, vaig fer molt bones amistats.

Però te’n vas cansar. Vaig venir a viure a la Vall d’Aran. Estava saturat i volia fer altres coses. Però 5 anys més tard em van cridar per tornar a competir. A Bagnères de Luchon s’havia creat un nou club ciclista i em va motivar molt el fet de competir amb un equip de fora. No me’n penedeixo: em sento molt orgullós d’haver estat des del primer dia amb la gent de Luchon Louron Cyclisme.

Compagines aquesta dedicació amb la feina, a través de Pedales del Mundo i Road Bike Tours. En aquests moments tenim la primera xarxa de rutes comercials en BTT del món. La ruta més popular és la Pedals de Foc, travessa pionera a Espanya amb la que vam ser els creadors d’un nou model de turisme, però també tenim altres recorreguts al país, i fins i tot, un als Andes! La mateixa filosofia la seguim a Road Bike Tours, però a la carretera. Rutes que passen pels ports mítics del Tour de França, com el Tourmalet, Aspin, Peyresourde...

Però, que tot i que estàs lluny del teu poble, no et perds la Montaltbike, organitzada pel Club Xurribikers. No m’agrada perdre el contacte amb la gent del meu poble i la MontaltBike és una ocasió immillorable. Em retrobo amb vells coneguts i amics i és un esdeveniment impressionant: veure 900 ciclistes a Sant Vicenç em fa sentir molt orgullós de ser xurraví.

Tampoc t’oblides de Sant Vicenç a les competicions en les que participes, ja que vas acompanyat de la bandera amb la que l’alcalde et va obsequiar el 2009. Una d’aquestes va ser el Campionat del Món de Mountainbike Master. La veritat és que he pogut córrer a molts llocs, però mai havia participat en un circuit amb tant nivell tant des del punt de vista tècnic, físic i de participació. Va ser molt especial, i em va fer il·lusió compartir-ho amb el meu poble. Després li vaig entregar a l’alcalde el mallot que havia portat i una fotografia de la cursa. És una dedicatòria a tots els santvicentins.

És la competició que més t’ha marcat? N’hi ha moltes més. La primera època amb Bicicletes Esteve després de guanyar el Campionat de Catalunya, on vaig poder compartir moments màgics amb el meu pare. O sobre quan vaig participar al Campionat d’Europa de BTT representant Catalunya, lluint el mallot del meu país davant de la meva dona i els meus dos fills. Va ser molt emotiu.

La última prova en la que has competit és el Tour de Flandes. 260km de recorregut en 10 hores. Com et fa sentir haver complert un repte d’aquestes característiques? Era un somni estar al Tour de Flandes, i l’experiència és molt gran. Només a la sortida, a la plaça de Bruges, se’t posa la pell de gallina. És un tour mític, conegut per les seves “cotes”, els seus pavès, el quilometratge... el suport del públic. Quan arribes cap el quilòmetre 250 i veus Kapelmur, el lloc més emblemàtic del recorregut, és una satisfacció que no es pot expressar en paraules. I quan vaig creuar la meta, vaig plorar d’emoció. És aleshores quan t’adones del què has fet.

Quin és el teu proper objectiu? El meu objectiu sempre és el mateix: gaudir. Quan deixi de fer-ho, deixaré de córrer.

Pèsols amb denominació d'origen

2011-08-01T12:26:00.000-07:00

Va néixer en plena crisi, amb el Crac del 29, tot i que no pot recordar-ne cap conseqüència. “Sé que Llavaneres era, aleshores, un poble totalment agrícola, pel que mai ens va faltar de menjar”. La seva vida l’ha portat per altres capítols determinants de la nostra història: guerra civil, franquisme i transició democràtica. Amb orgull, explica que va ser impulsor i el primer president de l’Associació de Pares de l’única escola pública que hi havia a Llavaneres, en plena dictadura, i regidor a l’oposició durant la dècada dels 80. Però Salvador Tresserras Casals, llavanerenc amb denominació d’origen, està orgullós per damunt de tot, d’haver ajudat a mantenir la producció dels pèsols garrofals: “Es cultivaven diferents tipus de pèsols, cosa que molta gent no sap, però els més bons eren els garrofals i vam lluitar perquè es diferenciessin de la resta”. El passat 8 d’abril, se li va adjudicar el Pèsol d’Or: “N’estic molt orgullós d’haver ajudat a preservar-los, però el mèrit no és meu, sinó de la meva àvia i de la meva mare, que són les que van començar a promocionar-los”.

Com és el poble que recordes durant la infància? Recordo jugar al carrer i fer molta vida a la Rectoria. Era escolà. Aleshores no hi havia gaires distraccions i els diumenges hi havia cinema i teatre. Quan va arribar la guerra, el meu pare va marxar al front i es va quedar la mare amb mi i dues germanes. Va ser una època molt dura, però de gana no en vam passar. Llavaneres era tot camps de cultiu. Hi havia ametllers, olivers, patates, moltes verdures,... el més difícil era trobar pa i llet.

A quina edat entres a treballar com a jornaler? Vaig començar als 13 anys. Teníem un petit hort de regadiu per on ara està el Tennis Mora. Allà cultivàvem verdures que després anàvem a vendre a plaça. Va començar la meva àvia, després la meva mare i vam seguir jo i la meva dona, la Maria Basela.

Una plaça que tampoc existeix. Estava al davant de l’Església, al costat del Picarol. Tinc un quadre que vaig fer pintar a en Josep Munné abans que la fessin desaparèixer [fotografia]. És de l’any 1969. Aquell terreny s’havia expropiat al sindicat agrícola durant la guerra i amb la democràcia el van reclamar. L’Ajuntament ens va donar locals a tots els que teníem parada: l’Andreu Torrents, peixater, el que venia gallines, en Bonamusa... i nosaltres.

Al passeig de les Monges, on actualment encara hi ha la botiga Tresserras, quatre generacions després. Què veníeu originàriament? Fruita, verdura i ous. I també molts pollastres; aleshores es venien vius! I pèsols! Se’n produïen i es consumien molt, tant a la comarca com a Barcelona i, fins i tot, a Madrid!

A Madrid? Hi havia un senyor que venia a buscar-ne i allà els regalava. Recordo que omplíem coves de 20kg! Et parlo dels bons, eh? N’hi havia de moltes classes.

Quins tipus de pèsols hi havia? Durant la guerra hi havia els pèsols bufats i els negrets, que sortien d’una planta petita. També hi havien els endirà, que venia d’una planta una mica més alta, l’única que feia flor blava, i el garrofal, que és el que ara té denominació d’origen. Més endavant, va arribar el pèsol del ganxo, una varietat molt bona. Després hi havia els pèsols de l’utrillo, que no eren tan bons, però la planta creix molt ràpid i dóna més quilos de pèsol.

És més rentable. La producció del garrofal va anar minvant, perquè no donava tant benefici. Però saps per què es conserva?

Per què? Gràcies a alguns pagesos com nosaltres, que els vam saber diferenciar. Quan estàvem a la plaça, hi havia una senyora que tenia un restaurant, la Petra Lafarga, que només comprava els garrofals i els promocionava. Feia un menú de llenguado a la planxa, pèsols garrofals ofegats a l’estil de Llavaneres i maduixes.

I els de la floreta? Això és una invenció. Quan van començar les pesolades, es va inventar aquest genèric, perquè totes les plantes que fan pèsol tenen una floreta. Inclou els de l’utrillo i varietats que no són tan bones. Per això vam lluitar per diferenciar els garrofals, que no tenen res a veure. De fet, tenim una clientela que ve a buscar aquest tipus de pèsols en concret. I és que la gent que el sap cuinar bé, nota la diferència.

Com s’ha de cuinar? Aquesta varietat ha de ser collida i menjada, que dic jo. Es regaven una mica abans de collir-los, perquè estiguessin tendres i, després, es fa el sofregit i no es posa aigua ni res. Ja tenen prou gust.

De fet, teniu la vostra pròpia recepta. Ja fa anys que li donem als nostres clients, a la botiga. És la recepta original dels pèsols de Llavaneres.

Tot i això, ja no se’n produeixen tant a Llavaneres. Ja fa molts anys que no tenim l’hort. Es va construir molt, va quedar seca i el pèsol necessita molta aigua. Però el fet que n’hi hagin menys, també ha afavorit que estiguin més cotitzats. Hi ha gent que ve a buscar-los de fora! Aquesta varietat es conserva gràcies al nom que s’ha fet. A la denominació d’origen.

Entrevista ERM a l'Estudi 3

2011-07-27T08:27:00.000-07:00

Aquesta és una de les entrevistes enregistrades a l'Estudi3 de Ràdio Arenys. En concret, una servidora entrevista a David Pérez Barrachina, Erm, qui va venir a fer dos acústics del seu nou treball.

Els acústics:

De vacances

2011-07-24T12:21:00.000-07:00

Per a tots aquells que encara no han decidit de quina manera malbarataran el seu temps lliure aquest estiu: Si la idea de marxar de creuer no et convenç, ves-te’n a la presó. No és broma, una empresa catalana revoluciona el concepte “vacances” donant-li un toc de morbositat i excentricitat. L’experiència en qüestió es basa en pagar perquè et tanquin en una cel·la de 8 del vespre a 8 del matí, com un autèntic pres. Qui no ha volgut ser-ho alguna vegada? Estar tancat durant una setmana en un espai de pocs metres quadrats amb la companyia d’un llit, un lavabo i la teva pròpia consciència. Obligat a complir una dura normativa davant la mirada freda i poc piadosa d’una colla de falsos policies que vetllen per fer de les teves vacances, una experiència inoblidable. Res de fotografies de paisatges exòtics, ni de flotadors graciosos i aigües transparents. L’estiu es viu amb uniforme de ratlles negres, emmanillat o darrere dels barrots. Vetats de llibertat, sí, però per voluntat pròpia.

No és l’opció, però, més insòlita. També tens la possibilitat, si vols, de contractar el teu propi segrest. En un termini d’un mes, seràs raptat per sorpresa, tancat en un amagatall sota terra, lligat i amenaçat amb tot el realisme que estiguis disposat a suportar. El paquet complet inclou uns dies al zulo a mitja pensió, violència simulada, rescat i, fins i tot, el vídeo de l’experiència. Pels menys atrevits, tortures a base de pessigolles. Li diuen “Cosquillearte” i es ven en format spà per combatre l’estrès. O qui vulgui una proposta més familiar, Escola de Màgia al més pur estil Potter. Una mena de Hogwarts sense en Harry a les muntanyes de Klagenfurt, Àustria, en la que es pot aprendre des d’astrologia i meditació, fins encanteris, pocions i bruixeria.

Diuen que l’objectiu d’aquestes extravagants propostes són més psicològiques que no alarmants: no és símptoma de bogeria voler passar les vacances a la garjola, sinó la manera d’animar-se a viure nous reptes. Tot a un mòdic preu de 399€. I avís! També s’ofereixen descomptes per grups, encarats a les empreses que vulguin tancar als seus treballadors. Està clar que el masoquisme, ven.

Més llum per l'Àfrica

2011-07-23T06:59:00.000-07:00

Dissabte 23 de juliol, nova edició del Festival Benèfic de les Llums a Sant Andreu de Llavaneres.

Expedició a Montserrat: un repte sense prececents

2011-07-12T06:41:00.000-07:00

Encara que pugui semblar un repte habitual a d’altres pobles, la veritat és que a Sant Vicenç de Montalt ningú mai s’havia proposat anar a peu fins a Montserrat; però com amb tot, sempre hi ha una primera vegada. Una primera vegada amb noms i cognoms: Carlos López, Rosa Puig, Francesc “Sisku” Calopa, Núria Ruiz, Enric Geronès i Robert Subirons. Sis santvicentins aventurers de Montaltrek, l’associació Excursionista de Sant Vicenç de Montalt, que ara veuen amb satisfacció haver complert la seva fita: recórrer els 81 quilòmetres que els separa del santuari català.

En realitat, el repte se’l va proposar Carlos López, quan un dia li va prometre a la mateixa Moreneta que aniria caminant a veure-la. Al adonar-se que mai s’havia fet des del poble, va proposar la seva nova meta a la resta del grup, que poc a poc, es van anar apuntant. “En un principi els vaig enganyar una mica”, explica Carlos López, “especialment a en Sisku, a qui li vaig dir que eren només 60 quilòmetres”. Francesc Calopa no veia clar aguantar el trajecte als seus 74 anys, però va acceptar el repte en veure que Rosa Puig, de 66, s’apuntava a la caminada amb els ulls tancats. “Cal dir que érem un grup molt heterogeni, perquè la Núria és la més jove, amb 25, i jo el més gran”, assegura Calopa, “i la veritat és que ha estat tota una experiència, i ara em sento capaç de qualsevol cosa”. “Volíem comprovar quin és el nostre límit”, afegeixen la Núria i l’Enric, “i haver arribat a la meta és tota una satisfacció”.

L’aventura va començar el passat 4 de juny a les 3 de la matinada a la Plaça del poble, després d’haver entrenat alguns dels trams del trajecte anteriorment. Motxilles a l’esquena i ben mentalitzats, els sis excursionistes van baixar fins a la platja i van iniciar el seu camí cap a Montserrat. “La primera sorpresa ens la vam trobar a l’alçada de Vilassar de Mar, a la platja, que estava plena de conills” explica la Rosa Puig entre rialles, “hi havia almenys una vintena, no ho havíem vist mai!”. El camí va continuar fins a Premià de Dalt, on es va fer una primera parada a l’ermita de Sant Mateu. Eren les 7 del matí i no es tornarien a aturar fins a Vallromanes, a l’hora d’esmorzar, on algun, va arrencar a córrer. Martorelles, Mollet, Polinyà i una fotografia a cadascun dels cartells que anunciava l’entrada a un nou poble. “Fins a Sabadell vam anar fent, i en aquest punt és on vam tenir el primer moment crític del grup, perquè la Núria ja no podia més psicològicament”, explica López. “Eren les 3 de la tarda i els meus peus van dir prou”, matisa ella, “però després de dinar em van convèncer per tirar endavant, i és on veus que pots més del què et penses”.

“A la rambla de Sabadell ens vam treure les sabates perquè havien aparegut les primeres seqüeles de la caminada, tot un espectacle” apunta la Rosa, “la gent ens mirava com si estiguéssim bojos!”. “Durant tot el trajecte ens vam trobar gent que ens preguntava on anàvem i al·lucinava” afegeix en Sisku, “i ens animaven a seguir endavant, ens manteníem motivats”.

El temps els va acompanyar, núvol i amenaça de pluja, fins que a Terrassa, va descarregar amb força. Van aparèixer les primeres trucades des de Sant Vicenç, pensant que s’anul·laria la fita. “A l’alçada de Vacarisses vam tenir el segon moment crític” diu en Carlos, “els vaig enganyar a tots dient que quedaven 7 quilòmetres, que no acabaven mai!”. “Veiem Montserrat de lluny, els cotxes ens pitaven, i el fet de pensar que ja portàvem tants quilòmetres, ens va permetre continuar, encara que fos a quatre grapes”, assegura la Rosa. Tot i això, s’anava fent fosc, i cap d’ells havia caminat sota la lluna per aquelles carreteres. “Tot i que havíem fet la ruta, hi ha trams, especialment arribant a Monistrol, en els que havíem d’anar sobre l’asfalt”, explica López. “Per a mi això va ser el més dur”, apunta Calopa, excursionista experimentat, “em bullien els peus”. Els sis aventurers van perdre el camí durant uns minuts, i van haver de rectificar. Aviat trepitjarien Monistrol de Montserrat, la meta. Eren dos quarts de 12 de la nit i ho havien aconseguit.

“Satisfacció” diu en Francesc Calopa, “això és el què sents, que no et pots abandonar”. “Va estar un repte personal i el vam superar” segons la Núria. “Tenia clar des del principi que ho aconseguiríem”, valora la Rosa, “i va ser massa”. “El millor va ser la dutxa” apunta l’Enric, “la dutxa i el sopar”. “Cadascú de nosaltres va dedicar aquest repte a alguna persona” acaba en Carlos, el cap d’expedició d’aquesta aventura.

L’endemà una vintena de santvicentins de Montaltrek es va acostar fins a Monistrol. Entre aplaudiments, van felicitar als companys de l’associació i els van acompanyar a fer l’ofrena fins a la Moreneta. El mateix Josep Maria Soler, Pare Abat de Montserrat, els va felicitar personalment per haver vingut des de tan lluny, a peu. “Va ser una ofrena molt emotiva per tots”, conclou López, “i fins i tot vam aparèixer per TV3, que retransmetien la missa!”.

Ara ja poden dir que són els primers veïns de Sant Vicenç que van anar fins a Montserrat. I repetiran l’experiència en dues etapes, convidant a tothom qui vulgui, a través de Montaltrek.

Plantes i flors per combatre la leucèmia

2011-07-07T06:43:00.000-07:00

Ja fa més d’una dècada s’organitzen biennalment les Jornades Viridalia, en les que en les que productors de material vegetal del Maresme, entre els qui hi trobem també l’empresa llavanerenca Planteles Lloveras S.L., es troben per mostrar les seves instal·lacions amb la finalitat de compartir experiències i propostes per innovar en el sector amb clients i professionals. “Proposem novetats que creiem que poden tenir sortida en el mercat, fem una exposició de diferents varietats de plantes i demanem als visitants, professionals i clients, que ens valorin els nostres productes”, explica Francesc Colom, responsable tècnic de l’empresa llavanerenca, “el què passa és que totes les mostres que tenim no es poden comercialitzar, perquè són petites quantitats de cada varietat, i al final, són plantes que s’acaben llençant”. En aquesta edició de Viridalia, a Miquel Lloveras va sorgir la iniciativa de convertir cada una de les plantes exposades en una petita ajuda per lluitar contra el càncer. “Una de les nostres treballadores col·labora amb l’associació Llavaneres contra el càncer, i va proposar donar aquestes plantes” explica Colom, “estem molt satisfets perquè hem aconseguit recaptar més de 3.500 euros, que ara es sumaran al què recapti l’associació i es donarà a l’Hospital de Sant Joan de Déu per investigar cures contra el càncer”.

Què havíeu preparat per Viridalia? Dins la nostra producció, treballem per exemple el comportament de varietats dins del nostre clima, les testem per veure si resultarien interessants, i això és el que mostrem en aquestes jornades, amb professionals i amb clients. Aquest any vam preparar una exposició amb més de 400 varietats de plantes, la majoria de flor, però també hortalisses pel balcó, que ara està molt de moda.

Pels horts urbans. Exacte! Teníem, per exemple, tomaqueres de port determinat. Això vol dir que arriba un moment que s’atura el seu creixement d’alçada i continuen produint tomàquets. Ha estat curiós, perquè nosaltres normalment fem el planter i durant aquestes jornades hem pogut veure el format final.

Tot això és el que vau vendre dissabte 11 de juny, en aquestes jornades benèfiques que han donat una sortida a tota la vostra exposició? Totes estaven a la venta amb un preu simbòlic: Lloveras donava la planta, i a més s’oferia una visita per les instal·lacions, uns tallers per infants i una botifarrada dins la finca per tothom qui volgués. Encara en queden algunes, però també és veritat que dies després encara hem rebut visites de persones que volien seguir comprant-ne.

Tot un èxit. Estem molt contents amb el resultat, perquè no sabíem si aconseguiríem que vingués la gent i ho hem aconseguit. Només per la botifarrada vam vendre 82 tiquets, i cal dir que no tothom es va quedar a dinar. També vam muntar inflables, un taller de papiroflèxia i activitats pels més petits.

De quina manera relacioneu el vostre món amb els més petits? Per exemple, els donàvem un tac de planter, i havien de fer la planta, regar-la, els hi ensenyaven com seria aquesta planta més endavant,... és una manera d’acostar la nostra feina als nens i nenes.

I per la resta? Pels adults, oferíem l’oportunitat de veure com treballem. Això ajuda a donar-nos a conèixer, per tal que es vegi que Llavaneres no és un poble dormitori, sinó que també hi han empreses que treballen, i amb un nivell tecnològic molt avançat. Precisament per això també ens agradaria destacar la col·laboració d’altres negocis llavanerencs que van aportar el seu granet de sorra: Excavacions i Transports Jocar, Toquem fusta, Gràfiques Llavaneres, Sileva, Embalatges Vallter, Flora Molí, Flora Ferran, Forn Sant Andreu, Fruites i Verdures Salvador i Tere....

Amb treballadors que també es van sumar a la causa. Doncs sí, estem molt agraïts perquè la gent de la casa va venir a treballar aquell dissabte i van viure l’experiència de tractar amb els clients. Pensa que nosaltres som majoristes i normalment no tenim aquesta oportunitat. Aleshores tothom qui va venir també va tenir l’ocasió de rebre assessorament per part de tots ells, de com cal tractar aquelles plantes perquè durin més, i això s’agraeix. A part, és curiós, perquè no coincidien les nostres percepcions amb les de la gent.

Què vols dir? Les persones agafaven la planta o flor que més els cridava l’atenció, i sovint es tractava de varietats que nosaltres havíem cregut que estaven obsoletes, i d’altres que pensàvem que eren més atractives, no s’agafaven. Això també ens ensenya a nosaltres, que treballem en aquesta línia com deia abans.

Quants diners han donat aquestes jornades? Poc més de 3.500 euros. Aquests diners han anat a parar a l’associació Llavaneres contra el Càncer i es donaran a l’Hospital Sant Joan de Déu per cobrir despeses en la investigació contra la leucèmia. Es sumaran al què recaptin amb altres activitats, com el Festival contra el Càncer que es fa cada any al juliol.

Repetireu? N’estem convençuts. L’experiència ha estat gratificant, tot i que tampoc sabríem com aniria, al final ha estat un èxit. Ara faltarà perfeccionar alguns detalls, com per exemple allargar les jornades a un parell de dies. La qüestió és que la mostra que fem servir d’aquí dos anys tingui una utilitat, i que aquesta utilitat, sigui també per una bona causa.

No, gràcies

2011-07-03T06:40:00.000-07:00

Assegut al sofà, moment crucial a plena tarda de pel·lícula bèl·lica que ara no ve al cas, sona el telèfon en el moment més inoportú. Entre trets escolta el seu nom a l’altra banda i assenteix amb inseguretat. Diuen que la trucada s’ha fet marcant números aleatòriament, com per casualitat. Primera errada: Saben noms i cognoms de la persona que els escolta. No gràcies, no m’interessa una assegurança que cobreixi tots els possibles incidents domèstics que puguin afectar-me. L’endemà a la mateixa hora, es repeteix l’interrupció, aquesta vegada, mentre llegeix atentament les aventures de la protagonista de la seva última adquisició literària. Sí, sóc jo mateix, i no, gràcies, no em vull beneficiar de cap oferta per millorar la meva connexió a Internet. Truquen a la porta. Bona tarda, l’interessaria canviar-se de companyia.... No gràcies. No m’interessa.

Obre la safata del meu correu electrònic i la troba saturada d’ofertes: bitllets d’avió a preus increïbles amb un “des de” al davant que em permet intuir que no, no volarà un dimecres a dos quarts de quatre de la matinada; estàncies en hotels de luxe; 2x1 en revelat de fotografies; imprimeix la cara del teu gos en una samarreta a meitat de preu; compra, paga, consumeix. A totes el coneixen; moltes no les coneix. Encuriosit, escriu noms i cognoms a Google, i apareixen 2.814 resultats en menys de disset centèsimes. Tot i que en molts casos no es tracta de la seva persona, descobreix una quantitat desmesurada d’informació. Qualsevol persona, sense gaire esforç, sap com és, què és, a què es dedica, on viu, què consumeix, i fins i tot què pensa.

Anul·la el seu tracte amb qualsevol empresa. Sol·licita que el donin de baixa de tots els serveis d’alerta i newsletters. Suprimeix el seu usuari a totes les pàgines. El·limina els blogs en els que participa. Torna a introduir el seu nom al Google: el seu ‘jo’ virtual és més petit, però encara és viu. Bloqueja els meus comptes a les xarxes socials. Reconfigura la privacitat dels correus electrònics. S'obsessiona per esborrar qualsevol petjada, i una vegada aconseguit, el persegueix la por d'haver deixat d'existir.

Breument.

2011-06-23T01:11:00.000-07:00

Es pensava que seria una nit com qualsevol altra, sense res d’especial. Però es va fer tan curta, que al final, gairebé no va tenir temps de pensar-la.

El significat del silenci

2011-06-07T03:14:00.000-07:00

Les 9 en punt i comença la classe de filosofia dels alumnes de batxillerat d’una escola qualsevol. Entra un home amb els cabells desendreçats de tons blancs, grisos i negres, una samarreta blanca que sobresurt per sota d’un jersei blau marí i uns pantalons color crema de pinça. Camina amb l’esquena lleugerament inclinada, com si els llibres que carrega als braços fossin un pes mort que li costa arrossegar. El seu cos és menut i arrodonit, i el seu rostre és un cúmul d’arrugues que neixen asimètricament d’uns ulls petits i cansats, amagats rere unes ulleres quadrades de pasta marró que rellisquen suaument a la punta d’un nas aixafat i ample; just a sota, els llavis són inexistents, una ratlla prima i rosada. Ell és el mestre, però avui es presenta com un estudiant més.

Un dels alumnes de tercera fila s’aixeca amb timidesa. Porta un quadern de tapes dures color verd. És un verd cridaner, com el de les fulles recent nascudes que s’obren pas a principi de primavera. Es col·loca d’esquenes a la pissarra, de cara als seus companys; el mestre a la seva dreta. Obre amb parsimònia el quadern, mira la fulla quadriculada, buida, sense lletres. L’objectiu era omplir aquell tros de paper amb les seves sensacions, amb un text de temàtica oberta, però que expressi la seva opinió sobre qualsevol qüestió. És el quadern dels alumnes, l’espai que el mestre els ha facilitat perquè aprenguin a filosofar; ha de dir la seva, recolzant les seves teories amb arguments; no valen les fal·làcies. L’alumne continua en silenci, sense obrir boca. Passa el primer minut, el segon i el tercer; la dinàmica no varia i la resta es comença a incomodar pendents del rellotge.

“És que no has escrit res? li pregunta el mestre passats 10 minuts, mentre empeny les ulleres de pasta al seu lloc, “no has fet la feina?”. “No, i sí” respon amb nerviosisme l’alumne. S’explica. Ell ha fet l’exercici, però ha considerat que no li calen les paraules per expressar-se. Vol demostrar que el silenci té un significat; que una pàgina en blanc, diu més del que aparenta. Els seus companys inicien un debat, i poc a poc, el silenci inicial desapareix en una lluita d’arguments a favor i en contra. L’aula es divideix entre els qui recolzen la iniciativa, els que no, i els que directament, passen de dir la seva.

Quan tots acaben de barallar-se, l’alumne agafa aire i, a la fi, s’expressa: “Que no digui res, que no prengui partit, no vol dir que no tingui una opinió, sinó que cap de les que m’oferiu em convenç”, comença, “això demostra que el meu silenci és igualment significatiu, encara que aparentment, el vot sigui invisible”. El passat 22 de maig, un 36% de Catalunya es va quedar en silenci. Cal tenir-ho, doncs, tant en compte com la resta.

Taekwondo amb 'el profe'

2011-06-01T03:18:00.000-07:00

Francesc Venzalá, més conegut pels seus alumnes com el ‘profe’ és mataroní i amant de les arts marcials des de petit. De fet, porta pràcticament tota la vida dedicat a practicar i ensenyar aquestes disciplines, que considera que són “molt més que un esport”. El ‘profe’ ens parla d’una filosofia basada en el respecte i la disciplina que l’han format com a persona. I és que el que va començar com una afició amateur, el va portar a convertir-se en Campió de Catalunya de Taekwondo, i avui, en Director d’Arbitratge de les Federacions Catalana i Andorrana, a més de professor i entrenador. La seva dedicació per aquest esport de combat també el van portar l’any 2010 a rebre el Premi Nacional del mèrit esportiu de la Federació Espanyola de Taekwondo. El seu currículum també inclou altres disciplines com el Hapkido, amb un 6è DAN, que ha portat a l’equip de Catalunya a guanyar els campionats els 3 últims anys.

Venzalá va arribar l’any 1984 a Llavaneres per obrir el seu propi gimnàs, en el que des d’aleshores, han circulat molts llavanerencs interessats en aquesta herència coreana. Alguns d’ells, infantils i cadets, l’acompanyaran el proper 11 de juny per competir a l’OPEN d’Andorra. Per tots ells, continua sent el ‘profe’. “A les meves classes impera el respecte”, explica, “els alumnes s’han de guanyar la meva confiança abans de poder dir-me Francesc”. Amb ell, hem conegut una perspectiva molt diferent de les arts marcials.

T’inicïes en el món de les arts marcials al 1969, quan encara no era una afició massa popular. Tot just començaven les pel·lícules del Bruce Lee, però a mi sempre m’havien agradat les arts marcials, cosa que els meus pares no entenien. Havia llegit molt al respecte. El què passa és que no es percebien com ara, es consideraven una arma. De fet, havies d’anar a la Guàrdia Civil per fer un certificat penal en el que es demostrés que no tenies comptes pendents amb la justícia, abans de poder federar-te i començar en un gimnàs. Així ho vaig fer, i vaig començar a fer Karate a Mataró.

Perquè el Taekwondo no era legal. Aleshores no es concebia com un art marcial a Espanya. Es parlava del Karate ‘volador’, per les puntades de peu i els salts. El Karate utilitza un 60% els punys, i el Taekwondo és el contrari, s’utilitzen més els peus. Fins l’any 1985, el Taekwondo es va considerar una disciplina associada al Judo. Fins el 1987, no es va crear la nostra pròpia Federació.

Avui dia, aquesta imatge s’ha normalitzat, ja no es considera tant una arma, tot i que implica una responsabilitat de la persona. Exacte, però això és una vessant que forma part de la filosofia de les arts marcials. Es basen en el respecte. No deixen de ser una disciplina militar, molt severa. Per això molts pares porten els seus fills al meu gimnàs. No permeto insults, ni agressivitat fora del combat, ni tan sols anar al lavabo sense demanar permís. A les meves classes, impera el respecte.

Els portes ‘rectes’? Jo crec que els nens no són ni bons ni dolents, i moguts ho són la majoria. Però amb aquest esport s’aconsegueix que treguin la seva agressivitat de manera controlada. Agafen confiança, aprenen a respectar les normes i això els dóna una altra tranquil·litat fora d’aquí. De fet, tinc ex-alumnes que em porten els seus fills a l’escola.

És tota una filosofia. Exacte! No només és esport, és una cultura. Per exemple, el vocabulari que s’utilitza és l’original, és coreà. I també és un repte. Créixer dins d’aquest món és un procés lent, vas pujant de cinturó poc a poc: blanc, blanc-groc, groc, groc-carbassa,... fins a arribar al negre, que és el màxim. És un aprenentatge molt llarg, i no tothom continua.

En el teu cas comences com amateur, i el teu lligam amb el Taekwondo va creixent fins que el 1984 decideixes obrir la teva pròpia escola. Perquè a Llavaneres? En aquest món mai es sap, molts es queden pel camí. Vaig començar a competir, vaig arribar a ser Campió de Catalunya, i combinava el gimnàs amb el meu ofici com electricista mecànic. Finalment, però, vaig acabar centrant-me únicament en el Taekwondo com a professional. Donava classe en un gimnàs a Granollers, fins que va arribar un punt en el que em vaig plantejar obrir el meu propi centre. A Llavaneres no hi havia cap altre gimnàs que oferís la possibilitat de fer arts marcials. Des d’aleshores, estic al mateix local, i tinc molt bon concepte de la gent del poble. De fet, passo més hores aquí que a Mataró, que és on visc.

Va encaixar bé la proposta des de bon principi? Vaig començar amb 80 alumnes, que no són pocs. Actualment em mantinc al voltant del centenar. A més ofereixo Defensa Personal Femenina i Hapkido, que seria defensa i atac. També he fet Aeròbic i altres esports al gimnàs, en funció de la demanda que he anat tenint. El què està clar és que hi ha una inquietud ciutadana, certa inseguretat. I aquesta és una manera de sentir-se preparat.

Val a dir que també s’ha obert una mica al sexe femení, perquè originalment era un esport més aviat pensat pels nens. Aquesta mentalitat ha anat canviant, ara hi ha moltes nenes que fan Taekwondo. Evidentment, depèn de la persona, i de les qualitats de la persona, no del sexe. Hi han altres esports que són més agressius, perquè a les arts marcials, tot està molt limitat. El què et deia del respecte.

Hem de saber que també fas d’àrbitre. Com sorgeix aquesta vessant? Quan una persona arriba al cinturó negre, ha de fer un curs d’arbitratge, obligatòriament. Cal conèixer el reglament sobre el què es treballa. Jo sóc cinturó negre 7è DAN en Taekwondo. Aquests nivells també s’atorguen en funció del que tu aportes a la Federació. A partir d’aquí, pots anar-te formant: un curs per ser àrbitre nacional, un curs d’arbitratge internacional,... és com una cadena. Sóc Director d’Arbitratge de la Federació de Catalunya i de la Federació Andorrana.

L’àrbitre d’aquesta mena de campionats, però, no tenen res a veure amb els d’un partit de futbol, per exemple. L’àrbitre fa una mica de psicòleg, perquè has d’anar més enllà del reglament. Pensa que hi ha molta pressió, i davant del dubte, has de parar el combat, escoltar la resta d’àrbitres, i donar la resposta que creguis apropiada. Has de saber escoltar i ser flexible, perquè les normes no són rígides. Per exemple, un pot caure, això és falta, però potser ha relliscat i no l’has de sancionar. Has de saber interpretar el reglament.

Anys després, però, continues sent ‘El profe’. No deixo que els meus alumnes diguin el meu nom, mantinc una separació de respecte professor-alumne, tant al gimnàs com al carrer. Perquè si pel carrer no es comporten i els veig, també els hi reprenc. Fins i tot, hi ha hagut un ex-alumne que em continuava dient ‘profe’, i li vaig haver de dir que ja em podia dir Francesc, perquè després de molts anys, ja s’havia guanyat la meva confiança.

A cop de tisora

2011-05-01T08:51:00.001-07:00

Creua el llindar de la porta mentre sona un picarol entremaliat que posa en alerta a les dues treballadores del local. “Bon dia” es diuen els uns als altres, “venia a arreglar-me els cabells”, continua el client. “Li tallarem!”, diu la que sembla més veterana, que té els ulls tan grans que li donen un aspecte poc proporcionat. “Li tallarem” repeteix l’altra sense alçar el cap, mentre pinta de vermell l’ungla d’una dona d’aspecte poc amable. En pocs segons, es troba assegut en una cadira de pell arrugada i desgastada pel pas del temps i amb el coll atrapat en una pica de porcellana blanca que li provoca esgarrifances al clatell.

Acabat el rentat capil·lar, una tovallola seca li embolica el cap. Falta l’instrument estrella, que ràpidament divisa. Reconeix el seu perfil: meitat corbada, rodona, forjada de forma el·líptica; li segueix un tram recte format per dues làmines afilades i punxegudes. L’eix que les uneix és una peça cilíndrica de petites dimensions, però determinant per fer efectiu el mecanisme. Pell color gris metàl·lic i llis, capaç d’encegar l’enemic amb el simple reflex d’una llum artificial. Figura esquàl·lida de tacte fred, aparentment inerta, però amb un potencial voraç. Capaç de dividir, separar, trencar, fragmentar, escapçar,... retallar. Les tisores esperen pacientment damunt el prestatge que algú les agafi i les faci funcionar.

El client se les mira, desconfiat, atemorit. “Quan sento el ressò de les tisores, em tremolen els drets”, li diu. La perruquera veterana somriu i les agafa del prestatge sense dubtar. Amb dos dits, subjecta el manyoc de cabells, humits i tibats, i els situa just al centre de les dues fulles. Amb un gest, el tall és net, recte, impecable. Tot just acaba de començar, però el canvi ja és notable.

'Que comenci la guerra'

2011-03-25T03:13:00.000-07:00

Fa temps que existeix la idea, però ara torna a circular. “Que comenci la guerra”, diu l’encapçalament. Fa referència a la guerra contra les petrolieres i el govern, i planteja la manera d’organitzar-se socialment contra el preu final de la benzina. Una guerra de guerrilles on l’única arma que s’ofereix és la de triar el sortidor que alimentarà el nostre vehicle. El preu, a fi de comptes, es paga, en una caixa o una altra. Per tant, l’índex de consum no varia.

Cert és que els barrils de benzina que consumim ara, fa mesos que s’han omplert. Per tant, poca sinceritat trobem amb l’increment del preu just iniciades les revolucions àrabs. Encara més sospitosa és la pujada de la cotització en borsa de grans companyies petrolíferes, just abans de sumar cèntims al preu final dels carburants, aconseguint una xifra històrica.

Però amb aquesta maniobra ciutadana, tampoc puc evitar pensar en les múltiples campanyes de markèting per desprestigiar l’enemic capitalista que han circulat històricament per les nostres mans: que si s’ha trobat mig rosegador en una hamburguesa de McDonald’s o de Burger King; que si hi han paneroles i d’altres crustacis isòpodes passejant lliurement per les instal·lacions del Kentucky Fried Chicken... Vaja, passem del “No beguis Coca-Cola: passa’t a Pepsi” al “No compris carburants aquí, sinó allà”. Això sí, amb un benzímetre que prohibeix temporalment el punt de compra.

Potser ens estem equivocant de guerra. No es tracta de pressionar perquè baixi el preu, sinó limitar l’ús dels carburants a les nostres necessitats reals. El què hauríem de fer és intentar desenganxar-nos d’aquest vici petrolífer per una causa que va més enllà de les butxaques: el medi ambient. En realitat, la guerra, és contra la nostra pròpia dependència.

Petitsons

2011-03-14T08:31:00.001-07:00

Portem uns dies perfilant els detalls pel proper cicle de músiques Petitsons. De moment, tenim nou blog on recopilar les nostres petjades, i moltes idees en ment!

paper en blanc

2011-03-08T14:48:00.000-08:00

Quan ets petit i et donen un paper en blanc, l'omples sense pensar. Quan ara em donen un paper en blanc, sé que tot el que pugui incorporar a la seva superfície serà una petita representació de la meva persona. Deixa de ser un entreteniment per convertir-se en un repte.

Tinc ganes de pintar-lo.

Aquella noia d'ulls foscos

2011-02-28T00:00:00.000-08:00

Des d’un petit poble de les rodalies de Sant Francisco, aquesta noia d’ulls foscos ha aterrat a la nostra vila principalment per amor. Des d’aleshores, Tiffany Sotomayor combina el seu temps entre Barcelona i Sant Andreu de Llavaneres. Professora d’anglès a l’acadèmia Blancafort, també treballa paral·lelament en el primer àlbum de That Girl With Dark Eyes (TGWDE), un projecte musical en solitari després de 6 anys amb la banda canadenca Bella. Poca cosa ens avança: a l’estiu, un LP, i quan s’hagi acabat de trobar a si mateixa, l’expressió de la seva persona en format àlbum. De moment la podrem gaudir a locals com el Clap, on tornarà el mes que ve, o aquest mateix març a Barcelona, a l’Elèctric Bar.

Melòmana per definició, la Tiffany es declara fan de la genialitat de Prince i de l’empenta d’Annie Lennox, sense oblidar altres estils com el hip hop o el funk, que assegura que la inspiren. Poc a poc, la Tiffany s’integra musical i personalment al nostre territori, que defineix com una comunitat amistosa, familiar i de mentalitat oberta. De moment ha donat el salt al passat Festival de les llums, on va col·laborar desinteressadament per una bona causa: “Les persones que ho van organitzar pensen en ajudar a la gent que ho necessita, i han ajudat a la resta a que no l’oblidin; em sento molt agraïda d’haver pogut col·laborar i estic oberta a repetir l’experiència”.

Com comences a interessar-te per la música? Que jo recordi, des de molt petita. Em fascinava, era com una obsessió. La música em va motivar en tots els aspectes de la meva vida, em va ensenyar persistència, passió i força per creure. Vaig començar a estudiar música a secundària, però es va convertir en una feina, sense creativitat ni plaer... a mi m’agrada sentir la música, crear-la, fer-la! I vaig preferir aprendre sola, practicant. El meu instrument preferit era la bateria: des dels 6 anys recordo estar picant tambors; i no sé perquè, és la direcció que vaig prendre. Crec que és divertit; tocar la bateria em fa sentir viva.

Aquest era el teu paper al grup Bella, la bateria. En algunes cançons també tocava la guitarra, però bàsicament tocava la bateria.

Però ara, amb TGWDE, també cantes. És nou per mi, perquè només ho havia fet una o dues vegades amb l’anterior grup per divertir-me. Crec que ara estic aprenent a treballar amb la meva veu, cada dia canvia i millora. També composo les cançons, els ritmes electrònics, les tecles... estic experimentant i m’encanta aquesta sensació: avui fas una cosa i potser demà t’inventes una altra... per on em portarà el procés de creació? ja ho veurem! Encara m’haig de trobar.

De fet, tinc entès que TGWDE es crea en 48 hores... molta improvisació! Després de 6 anys amb Bella, el grup estava canviant, portàvem molts concerts, molts viatges, molts festivals,... de fet, nosaltres estàvem canviant! Ens vam fer grans i les nostres vides anaven per camins diferents. Era el moment de trencar, perquè ja no era divertit. TGWDE neix després que una companyia de xocolata molt coneguda a EUA, Hershey, ens proposés crear una cançó comercial per “Oh Henry!”. Finalment vaig acceptar l’oferta en solitari, i en 48 hores, vaig composar i enregistrar la cançó. Vaig treballar molt dur per completar-la i em sento molt agraïda d’haver tingut aquesta oportunitat!

Aquí és on neix That girl with dark eyes [Aquella noia d’ulls foscos]. El nom ve perquè d’allà on vens els ulls blaus són molt comuns? Clar! Em van preguntar: quin és el teu nom? I vaig dir... un moment si us plau! Necessitava pensar-lo una mica! I com que a mi sempre em reconeixen pels ulls, és el tret que potser destaca més del meu físic... vaig dir, d’acord! That Girl With Dark Eyes! Aquí passa al revés, els ulls foscos són molt més comuns, allà predomina la gent rossa amb ulls blaus o verds i físicament jo cridava més l’atenció. Però així va sorgir el nom!

Després d’això comences el teu projecte en solitari, que pràcticament coincideix amb la teva arribada a Catalunya. És més fàcil obrir-se camí aquí? Aquí s’està vivint un gran moment per la música, però és que a més, jo crec que si ets una bona banda de música, no necessites res més. Als EUA necessites això i molts contactes, perquè hi ha molta més competència. Saps la quantitat de grups que hi ha a Los Angeles? Milers de músics que somien el mateix...

Tot i que la teva música contrasta força amb l’estil musical que hi ha actualment a Catalunya. Sí, moltíssim. Crec que la música catalana és més ètnica, a mi em sona a català, és molt especial per la gent d’aquí i ho veig molt vinculat al mar, no sé perquè, però em transmet aquesta energia, aquest relax. Res a veure tampoc amb la música llatina que triomfa més a altres llocs del Mediterrani! Tot i això, crec que a aquí hi ha una mentalitat més oberta, a la gent li agraden estils molt diversos. Això potser als EUA no és freqüent. Per exemple, és més difícil que segueixin grups que no cantin en anglès, no es senten identificats.

Que me’n dius de la llengua... perquè estàs aprenent català. Crec que m’és molt difícil fer-me entendre, encara em costa molt expressar-me en català. La gent pot pensar que sóc callada o tímida, però és perquè encara em sento estranya. Són les petites coses que no sé dir, les que no deixen acabar de veure la meva autèntica persona.

Poc a poc s’anirà esvaint l’impacte cultural. Tampoc n’hi ha tant. La societat catalana és molt més una comunitat, potser una mica més tancada, es senten diferents, i ho entenc perfectament, tot i que a trets generals, som força iguals. L’impacte ve més potser del dia a dia, però entre Barcelona i Llavaneres també n’hi ha. En aquesta ciutat tot va molt ràpid, i d’on jo vinc, tot i que també és una ciutat, és com un gran poble. En canvi, a Llavaneres hi sento molta pau, molta calma, és molt familiar: conec la gent del carrer, ells em coneixen, sóc agradables i m’ajuden quan no entenc alguna cosa, i ho agraeixo molt. Els nens als que dono classe també m’ensenyen molt.

Hi ha un intercanvi. Tenen un gran nivell d’anglès, és molt favorable, i tu els estàs acabant d’ensenyar aquesta llengua, però jo també estic aprenent la seva! T’ajuden molt amb les petites coses, t’acaben la frase quan no saps com continuar-la, et diuen la traducció d’una paraula... és genial.

Tot i això, esperes viure només de la música, algun dia. És la meva meta. La música és la passió més gran que tinc. Si algun dia perdo això, no sé què faré... necessito crear coses noves cada dia. La música és una cosa que em fa sentir feliç, és el meu mitjà per expressar els meus sentiments. I al mateix temps, és una responsabilitat.

Responsabilitat en quin sentit? El fet d’estar davant d’un públic, en un escenari, és una feina similar a la que pugui tenir un polític o un professor: has de transmetre alguna cosa. Crec que s’ha d’agafar la idea des d’aquesta posició, no com una via per arribar a la fama o a l’èxit.

Una responsabilitat, però, que de vegades entra en conflicte amb les descàrregues il·legals i altres qüestions que aquí, estan a l’ordre del dia. Quan estava amb el grup Bella, ens va passar una cosa molt curiosa. Encara no havíem llençat l’àlbum, només hi havien còpies promocionals, i sense saber com, a Alemanya ja el tenien... nosaltres estàvem a Canadà! No m’importen aquestes coses, perquè ajuda a promocionar, però entenc que grups molt consolidats lluitin contra això. Tot i que també crec que la indústria musical ha de canviar.

Cap a on diries? És un tema molt complex. S’ha de recolzar a l’artista, anar als concerts, comprar els seus treballs, perquè porten una feina, hi ha una inversió al darrere de tot el què arriba al mercat. Pàgines com myspace, iTunes, Spotify o les xarxes socials, són una via importantíssima per donar-se a conèixer, perquè la gent t’escolti sense haver de pagar. És com una llibreria, un préstec. Crec que s’ha de crear un model similar a aquest amb les descàrregues, s’ha de preparar el terreny cap a aquest camí. De fet, comprar una cançó a través d’Internet també suposa disminuir els costos: la fotografia, el paper, el plàstic del CD. A mi m’agrada col·leccionar-los, però crec que és un bon concepte sobre el que treballar.

De moment, Tiffany, estàs treballant en el teu primer àlbum en solitari. Quan el tindrem? Encara no ho sé, hi ha molta feina a fer, perquè no sortirà fins que no estigui perfecte! Ha de reflectir el què jo estic sentint, i aconseguir una unió emocional amb qui l’escolti. Escoltar la música ha de ser un alliberament de la ment, ha de divertir, de transmetre una energia. De moment podria ser que de cara a l’estiu surti un EP, amb quatre o cinc cançons. El què està clar és que ha de reflectir el millor de mi.

Tot i que hi ha un producte definitiu, però, ja t’hem pogut sentir en alguns concerts per la zona, un d’ells benèfic i aquí a Llavaneres, el Festival de les llums. He tocat al Clap, on vaig incorporar per sorpresa dos bateries: m’agrada la idea de compartir el què faig, com t’he dit, estic experimentant i l’aspecte visual als meus espectacles és un element sobre el que segueixo treballant. Espero que cada concert sigui més gran i millor, i tinc intenció de canviar la seva dinàmica de manera continuada.

També estic molt agraïda d’haver pogut col·laborar al Festival de les llums. Tot i que Llavaneres sigui una comunitat petita, està molt conscienciada, i encara que les quantitats recaptades ens semblin petites, signifiquen molt pels qui ho necessiten. Jo podia ajudar fent música, i per descomptat, estic oberta a repetir l’experiència.

"We will never be alone" on Vimeo.

"Drop it" on Vimeo.

+ That Girl With Dark Eyes (myspace)

+ 3 viles

'Smirting'

2011-02-22T10:12:00.000-08:00

Els espais per fumadors –sí, aquells que es troben a les portes de tot local sense fum-, s’han convertit en els nous ascensors. Ja no necessitem quedar-nos tancats en aquest elevadors automàtics amb la persona que ens agrada per comentar banalment el temps que fa; només cal sortir del bar, encendre’s una cigarreta i començar amb un simple “Què et sembla la nova llei?”. Pot semblar absurd, però sense voler, aquesta prohibició ha creat una connexió entre persones fumadores, una complicitat, un punt de partida per relacionar-se. I no és broma: es diu Smirting (neologisme resultant de la suma dels anglicismes smoking&flirting). Tampoc és nou: va néixer a Nova York l’any 2003, amb l’entrada en vigor de la mateixa llei que ara s’ha establert al nostre país –com sempre, tot ens arriba amb retard. Aquesta nova activitat social també s’ha agafat amb força entre els irlandesos, que fins i tot l’han estudiat. Com a resultat asseguren que un 25% de les parelles que van néixer entre el 2007 i el 2008 tenen el seu origen a les portes de bars i discoteques, entre calada i calada.

Els smirters –que són els qui practiquen l’smirting, és clar-, tenen fins i tot una guia professional a la xarxa per perfeccionar les seves estratègies. Una de les tàctiques és la de sortir a fumar en dies de pluja, ja que per no mullar-se, la gent sol resguardar-se sota arbres o terrasses. Vaja, que com al cinema clàssic, on veiem contínuament grans actrius xuclant nicotina amb sensualitat, el cigarret es reincorpora de nou al nostre arsenal d’armes de seducció. Si la cosa funciona, potser fins i tot haurem de canviar el “Love is in the air” de Paul Young per un “Love is in the smoked air”. Qui sap.

Pels qui no fumen, però busquen parella, sempre els quedarà l’opció d’acompanyar als amics a la porta del bar, o simular el vici amb una cigarreta d’herbes aromàtiques com la utilitzada pels actors de l’obra de teatre “Hair”. I és que al carrer no hi ha problema de denuncies; almenys a causa del fum del tabac. Però el què estar clar és que la imaginació no té límits i hi ha qui fa de lligar tot un art. Així que mentre els de Gran Hermano fan edredoning en antena, ocupant l’espai abans informatiu de CNN+, al carrer més d’un practicarà l’smirting, esperant també resguardar-se amb algú sota un cobrellit. Esteu avisats.

Il·lustració Anna Grau.

Del mar al cel

2011-02-19T02:31:00.000-08:00

L’any 1972, quan Sant Vicenç de Montalt comptava amb poc més de 900 habitants censats, la família Tintoré arriba gairebé per casualitat, a través d’un anunci en un diari: “Buscàvem un lloc per descansar fora de la ciutat, també per treballar i estudiar, però relativament a prop per arribar-hi fàcilment, i l’anunci ens va portar aquí”. Segons ens explica el pare de família, el doctor Tintoré, Sant Vicenç es va convertir en el punt perfecte per trencar el seu ritme de treball; pels seus fills, un bon record d’infància i joventut: “Vam tenir la sort de coincidir amb altres matrimonis amb fills a la urbanització, i venir aquí els caps de setmana i a l’estiu era l’escapada perfecte: mar, muntanya, natura, esport i calma”.

El 8 de novembre del 1986, com molts recordaran, un dels seus fills, Marc Tintoré, va sortir a navegar amb el seu veler 420, juntament amb un amic. La mala fortuna va provocar que, durant una maniobra, bolquessin i l’osta [el cable que aguanta el masteler a la coberta] es trenqués. Amb el pal de la major sense estabilitat només podien esperar que passés algú, però no va ser així, pel que decideixen nedar fins a la platja. El Marc cedeix l’únic salvavides a bord al seu company i desapareix entre les onades. “Aquesta és la realitat del fet: una generositat extraordinària; donar la vida per un company”, diu Santiago.

Arran aquesta tragèdia, el seu record s’ha anat fent més fort cada dia. “La resposta humana de la gent és fantàstica”, assegura Santiago Tintoré, “a partir de la gent hem anat coneixent petites coses del Marc que demostren que era una persona generosa i humil”. La seva generositat va ser honorada a títol pòstum amb el Premi Antorxa al millor esportista de l’any, i poc després la Federació Catalana de Vela també li va lliurar el Premi a la millor gesta esportiva. La seva absència, com diu el seu pare, l’ha fet més present que mai.

Jo voldria parlar,

sense saber com fer-ho,

és tant el que es pot dir...

i tan poques les paraules[1].

Sant Vicenç t’evoca el mateix que quan vas arribar? Ara s’ha edificat molt, però encara veiem el mar des de la terrassa de casa. I en aquesta terrassa és on he aconseguit desconnectar de Barcelona, de la feina i de les preocupacions; és on he escrit les paraules en record del Marc de cada aniversari. M’ha servit per trencar el ritme, que és el què buscava, i sí, guardo molt bon record de Sant Vicenç; els meus fills també. Era una molt bona combinació per ells. Per exemple, el Marc tenia un esperit molt obert. I això a Sant Vicenç li anava molt bé.

En quin sentit? Estava de cara al mar, i si obria la finestra del darrere, tenia la muntanya. Era un noi molt actiu, agafava la bicicleta i marxava a buscar el pa, feia excursions al Montalt amb els amics, i ja més gran, havia arribat fins a Torrentbó, el Coll del Pollastre o al Montseny. S’entrenava molt, i crec que aquesta manera de fer el va permetre integrar-se perfectament a Sant Vicenç.

S’entrenava per a què? Li agradava molt l’esport, per exemple, l’atletisme. Va córrer algunes maratons, i per això s’entrenava bastant. Amb el temps, al seu diari personal, vam trobar notes com aquestes: “Jo corro la carrera de marató per augmentar la meva capacitat d’assimilació del sofriment. Això em donarà més confiança en mi mateix i podré ser més útil a la societat”. L’activitat esportiva havia transcendit en molt més. I és que córrer maratons sol és molt dur i molt avorrit, i tot i que tenia forma, preferia anar més a poc a poc, però al costat d’un amic. Preferia perdre ell per ajudar a un altre, i aquesta era la seva essència. Era un noi molt normal amb un gran sentit de l’amistat.

Normal? Era alegre i bon estudiant, però sobretot, normal. Amb això què vull dir? Després de morir, la majoria dels seus amics destacaven algunes de les seves virtuts, i tots coincidien en la seva generositat. Sempre trobava la part bona de tothom, era terriblement humà. I aquests gestos de generositat que el deixaven, per exemple, sense entrepà si algú tenia gana, o sense sac de dormir si un company l’havia oblidat en una acampada. Eren coses que veia com a normals. Formava part d’ell actuar d’aquesta manera.

I tot el què sentia, ho traduïa a la poesia. Arrel de la seva mort, vam anar trobant una sèrie d’escrits seus, en els que demostrava una profunditat de pensament increïble a la seva edat. Hi havien escrits en prosa, però especialment de poesia. Nosaltres sabíem que escrivia, però la gran sensibilitat humana que demostrava fent-ho, la vam descobrir poc a poc després.

També sentia una gran passió pel mar... jo crec que aquí, el fet de tenir vistes al mar, li va generar aquesta passió. Li encantava navegar, tenia un petit veler, un 420, i sempre que podia sortia. En sabia molt i ho gaudia.

Em parles d’una passió pel mar i d’un companyerisme que no va perdre ni el dia de l’accident [8 de novembre del 1986]. Va demostrar que la seva resistència moral no era una cosa innata, sinó que havia aconseguit enfortir-la amb un gran esforç personal. El seu company ens va explicar després que mentre esperaven a que passes algú a recollir-los, durant dues llargues hores agafats a la orsa del vaixell, el Marc no va parar d’explicar-li històries, acudits, anècdotes, i fins i tot, el feia cantar. Això demostra la seva fortalesa.

Ningú preveure el desenllaç d’aquesta història. De cap manera... jo sempre agrairé al poble de Sant Vicenç, a les autoritats i a tothom que, desinteressadament ens va ajudar a buscar-lo. Aquella mateixa nit, jo i uns amics ja vam sortir al mar. L’endemà i durant la setmana següent es va dur a terme un rescat multitudinari, una mostra de la solidaritat humana: 200 km de mar coberts per voluntaris, des de Lloret de Mar fins a Sant Carles de la Ràpita.

Però no va aparèixer... Passada una setmana, vam decidir que no volia continuar. Vam buscar la platja més oberta des del Passeig dels Anglesos, quan encara hi havien els espigons, perquè ell tenia un esperit molt obert. Ens vam reunir allà, vam llegir unes paraules, vam llençar uns clavells al mar,... i el vam abandonar. El van trobar 5 setmanes més tard.

Però les mostres d’afecte no es van aturar. És una cosa extraordinària. A partir d’aleshores, vam començar a rebre cartes de molta gent. Les tinc guardades totes com un autèntic tresor, perquè considero que la resposta de la societat davant d’aquest fet, és fabulosa. El Marc era humil i generós, i la meva dona sempre li va agrair les petites coses. A través d’aquestes cartes vam anar recopilant més “petites coses” d’en Marc, que mai oblidarem.

Algunes d’aquestes cartes, juntament amb els escrits del teu fill, s’han unit en forma de llibre per Edicions Claret. Però també han imprès el seu record amb altres disciplines artístiques, com ara la música o la pintura. Quan havien passat gairebé 2 anys, em va trucar una senyora andorrana, Natàlia Solà. Em va dir que era poetessa guardonada i compositora musical, i que havia arribat a les seves mans una poesia del meu fill [Jo voldria parlar]. Em va dir que li havia agradat tant, que li havia posat música. La veu la va posar el tenor Josep Ruiz. I més tard, va organitzar un homenatge al Marc, on es van cantar vàries cançons, entre elles, aquesta.

Extraordinari. Un altre dia, em va venir un pacient a la consulta amb un amic. Mentre jo el visitava, l’altre es va quedar mirant una fotografia del Marc que tenia a la taula. Em va demanar els seus escrits i la fotografia i em va prometre un quadre. Saps qui era? Hugo Briceño, un pintor magnífic. Temps després va venir amb un retrat... increïble. Va saber captar la seva essència, la seva sensibilitat.

Un altre dia, un client, em va regalar una aquarel·la en la que es veu una platja nua, un cel ennuvolat, el mar mogut i una clariana que obre el camí al cel a un veler. Del mar al cel... quina metàfora més maca! La humanitat de la gent és fantàstica!

També es va fer un homenatge el 1987 a la Pica d’Estats. Uns amics seus de la universitat em van dir que volien fer l’esforç de pujar-hi en mode d’homenatge. Finalment, nosaltres ens vam sumar. Vam enterrar una carmanyola al cim, que contenia objectes que simbolitzaven la personalitat del Marc. Érem un total de 60 persones; crec que mai hi ha hagut una ascensió més nombrosa a la Pica d’Estats... i tot això em sembla preciós.

Aquest any és el 25è aniversari. Què tens pensat? Una nova edició del llibret, incloent les entrevistes, les cartes i els escrits que tenim en record d’en Marc, sumats als seus poemes. Si es pot, serà la cinquena edició; les altres estan esgotades. Perquè el més maco de tot això és que, tot i la seva absència, en Marc està més present que mai.

+ 3 viles

[1] Fragment del poema “Jo voldria parlar” de Marc Tintoré

Adéu, Santi

2011-02-16T11:32:00.000-08:00

Preparant 3 viles de març

2011-02-15T05:02:00.001-08:00

Amb un cafè humejant i uns minuts de retard dels que no ha parat de disculpar-se, la Tiffany entra al bar on havíem quedat i es demana un cafè amb llet en català. M’assegura parlar-lo com un nen de quatre anys, tot i que jo li veig bona base i ganes de consolidar-lo com a llengua d’expressió pròpia. L’entrevista, però, la fem íntegrament en anglès, per tant, el repte comunicatiu és també meu. Intenta parlar poc a poc, però després d’uns minuts, la conversa es relaxa: comença l’entrevista entre rialles, nervis i un “catenglish” que no passa desapercebut per les taules del costat. Darrere de TGWDE em trobo una melòmana confessada, emprenedora i valenta, disposada a atrapar els seus somnis. Bones energies per encetar un matí de dimarts.

Divendres

2011-02-11T03:16:00.000-08:00

Començar el dia marcant-se objectius és molt més que satisfactori. Acabar-lo amb una pluja d’idees per crear-ne de nous, també. Ara falta que es puguin complir.

Seguim amb 3 viles, toca març!

2011-02-10T03:06:00.000-08:00

El senyor Tintoré entra a la Biblioteca de Sant Vicenç amb un maletí replet de cartes. Mentre m’explica poc a poc qui era el seu fill, obre el maletí i completa la seva persona amb cartes, poemes i fotografies. Parla d’una gran allau de solidaritat humana. Tot i que tractem una gran pèrdua, es mostra positiu, optimista i esperançador. Em quedo amb una frase: “Tot i la seva absència, en Marc és més present que mai”. Me la guardo.

Reset

2011-02-05T03:12:00.000-08:00

Avui la imatge ho és tot, oi?

Tocava actualitzar-se.

Mediterrània

2011-02-01T03:58:00.000-08:00

Filla de pare italià i mare catalana, la Gina Pórtera va fugir de la ciutat l’any 1993: “La vida a Barcelona és molt interessant, però arriba un punt en el que tot són distraccions i t’ofegues”. Artista plàstica i professora, la Gina va estudiar Disseny Gràfic, Belles Arts i un postgrau en aptituds pedagògiques. El resultat me’l mostra en dos tallers diferenciats: el dels nens i nenes que segueixen les seves classes i el particular, on experimenta amb la seva faceta més creativa. De fet, aquesta és una vessant genètica: tot i que li fa certa timidesa admetreu, és descendent de la família Ruiz, línia paterna de Picasso, que ha deixat molts altres grans pintors al seu pas.

La Gina adora la seva feina i el raconet de Sant Vicenç que ara ocupa: “Aquí vaig trobar la traquil·litat, ja hi havia estiuejat, i ho tinc tot: mar i muntanya”. Gràcies a la decisió de quedar-se, avui gaudim les seves obres molt a prop.

Arribes l’any 1993 però et deslligues definitivament de Barcelona el 2001 per crear la teva pròpia acadèmia. Les anades i vingudes a la ciutat interrompien el meu procés creatiu. A més, la doctrina que practicàvem era molt clàssica, necessitava impartir coneixements amb més llibertat. Era una indústria, multitud d’alumnes, aquí em permet una docència més acurada, personalitzada. Així es pot observar la personalitat dels nens i nenes, el què porten a dins.

Tots ho portem? Cada persona té la seva tessitura. Això provoca una expressió particular. Al món de la pintura sempre hi ha una tendència molt personal: hi ha qui té dóna més importància a la llum, al color, a la figuració,... això és la que s’ha d’anar traient, poc a poc, i guiar-los.

I no hi ha perill de caure en la imitació? Evidentment cada escola té un mestre, però no deixo que em copiïn, són ells els que trien les imatges segons la seva sensibilitat. Avui tinc casos de nens i nenes que tenen un nivell de recursos i expressions molt desenvolupats. Aquest és el plaer que em dóna formar-los! El somni seria veure algun d’ells dedicat professionalment. I sinó, serà una passió molt gran que tindran sempre.

Tu vas decidir dedicar-t’hi. Dedico una immensa part del temps a la meva pintura, i per això vaig haver d’equil·librar-ho. La combinació és harmònica.

La teva tendència seria la llum, que defineixes com a mediterrània. La llum dóna lloc als colors, a les formes. La inclinació del sol a la nostra franja geogràfica és potent, però gens agressiva. Als països nòrdics hi ha un sol molt baix, ombres llargues, estirades, tons blavosos i més aviat malenconiosos. A Àfrica, en canvi, és un sol molt agressiu, sense gairebé ombres, molt intens, molt groc, sense matisos. Àsia, té una llum més rosada, fins i tot morada. Al Mediterrani tenim l’equil·libri, una barreja de contrastos. I si a això li sumem l’efecte del mar, amb els seus tons turqueses, verds,... és una sort!

Però quan viatges, també et quedes amb altres elements. Per sort la globalització no ha acabat amb les diferents maneres de fer: encara hi ha diferències. Allò que t’agrada, t’ho guardes i acaba formant part de tu.

Com l’estil pop. Jo vaig fer meu un dels conceptes de la seva filosofia, que és el de convertir en art tot allò que és quotidià. Si m’hagués d’etiquetar seria neopop, perquè rescato aquesta idea d’actituds del dia a dia de l’ésser humà i els doto de la meva percepció, amb colors molt potents, de vegades exagerats, amb elements una mica surrealistes. On sí que descarrego la tècnica, amb molt de realisme, és amb els personatges. M’agrada que es connecti amb el què els està passant.

Sempre has jugat amb figures humanes? Abans estava molt renyida amb aquesta idea. Tot eren formes geomètriques, escenes d’edificis solitaris, espais febrils, sense vida,... vaig tenir sèries de pintura metafísica que res tenia a veure amb el què faig ara. Poc a poc m’he anat acostant a aquesta relació amb l’humà, a integrar-lo a entorns naturals, a jugar amb moments de la seva vida.

Però poques vegades veiem la cara d’aquests personatges. Per què? M’ho pregunten sempre, i no: No tinc cap fòbia a pintar cares! [riures]. Em resulta més enigmàtic, més íntim, si el personatge observa l’escena que té al davant, perquè forma part de la seva vida. Poden semblar individus solitaris, però per mi no ho són, els acompanyen altres elements que també compten, i molt!

Elements que també dotes de personalitat. Amb això no vull dir que si dibuixo una tassa de cafè, per exemple, tingui una personalitat pròpia, sinó que el fet de incorporar-la a l’obra té un significat, és un símbol. Per exemple, les tarimes, em transmeten una seguretat, els edificis tenen una funció, el color també ens està dient alguna cosa, o la llum del cel,... el conjunt de tot conforma una narració. Jo penso molt les composicions, no és un impuls: vull dir el què vull dir.

En quin moment vas decidir que l’art seria el teu camí? Venia de família, tot i que no vaig començar a dibuixar fins els 6 anys. El què tenia molt desenvolupada era la curiositat, de fet, de petita m’interessava la biologia. L’art és una passió molt gran que condiciona la vida, però una vegada vaig decantar-me, no he dubtat.

Fotografia: Buch

+ Gina Pórtera

+ 3 viles

Estimat diari...

2011-01-26T02:27:00.000-08:00

Cada dia començava amb aquestes paraules, amb un simple i tradicional “Estimat diari”. De vegades també m’inventava un nom per posar-li, una innocent imitació després d’haver llegit un fragment d’Anne Frank i la seva Kitty a l’escola, i sense caure encara en la immensitat de les seves paraules. Aquell quadern de tapes blaves i dures unides per un cadenat de fàcil obertura em va acompanyar de manera intermitent gran part de la meva infantesa, i un tram de l’adolescència. Narrava la meva quotidianitat de manera poc acurada i esbossava els meus pensaments més personals, que aleshores, em semblaven profunds i treballats. El més important, però, era mantenir la privacitat del seu contingut, per això no només el tancava amb clau, sinó que l’amagava.

Avui no em caldria un quadern de tapes dures. L’evolució ha provocat les nostres reflexions, que el nostre dia a dia, pugui ser redactat i publicat a la xarxa en temps real. Les pàgines ja no guarden secrets, sinó que construeixen un públic tafaner que exigeix notícies constantment, i les analitza banalment. I si es tracta d’una figura popular, aquest seguiment es fanatitza. Això és el què li ha passat, per exemple, al jugador de bàsquet del Caja Laboral, Pau Ribas, després d’expressar les seves opinions polítiques a través del Twitter. El seu post ha provocat un allau de respostes variades i ha obert de nou el vell debat sobre la possibilitat de barrejar política i esport. “Opino perquè tinc dret a vot”, ha explicat ell després d’observar com part dels seus seguidors criticaven vilment les seves paraules. No és l’únic esportista que s’ha trobat amb disconformitats després d’utilitzar les xarxes socials per manifestar-se.

El preu de la fama és veure’s contínuament embolicat en un judici constant, i ara, és més fàcil que mai, perquè s’obren les portes a la intimitat sense tenir clar qui entra. Potser hauríem de dedicar-nos a retornar als diaris de tapa dura, i deixar les opinions per les converses en petit comitè. O acostumar-nos a que d’opinions i pensaments, n’hi ha de tots colors.

+ 3 viles

Llum per l'Àfrica

2011-01-24T01:04:00.000-08:00

El passat 27 de desembre, de nou, Llavaneres va mostrar la seva cara més solidària; la iniciativa, però, era d’estrena. El Festival de les llums neix amb la intenció d’apropar la música a tothom qui vulgui, i a destinar els beneficis a garanties sanitàries pels nens de Kenya. Una proposta que arriba per quedar-se i esdevenir referent a la zona de les tres viles. Els primers resultats, semblen haver consolidat aquesta idea: la música va sonar a casa, i la llum arribarà a l’Àfrica.

Les persones que s’amaguen darrere són Carlota Cantó, Héctor Fernández, Jordi Vegas, sense oblidar els voluntaris i col·laboradors que van fer possible aquesta primera edició. El Festival de les llums, però, espera més: “La idea ara és que els que han vingut, hi tornin, i els que no, hi vinguin”. La causa, ho val.

Tot comença, Carlota, a través del teu contacte amb la Comunitat Missionera de Sant Pau Apòstol, amb qui col·labores des de l’any passat. A l’estiu vaig estar dos mesos a l’Àfrica veient de primera mà el què fem des d’aquesta ONG. Durant l’any, s’intenten organitzar activitats per recaptar diners i desenvolupar projectes, tant a Kenya com a Etiòpia. El meu paper ve ara, passat el festival: jo sóc la que aniré de nou a l’Àfrica, i amb el meu equip de voluntaris, entregarem els kits sanitaris que hem aconseguit. En total ajudarem a 15 llars d’infants, amb aproximadament 300 nens kenyans a cadascuna.

A partir d’aquí, Carlota i Héctor plantegeu la possibilitat de preparar un acte benèfic a la nostra vila. Jo sempre he pensat en ajudar, i després de fer un viatge per l’Índia, vaig reafirmar-me en el meu pensament. Un dia parlant amb la Carlota va sorgir la idea de fer alguna cosa al poble. Sóc d’aquí i creia que Llavaneres tindria una bona resposta, tenim bons referents. És aleshores on entra en Jordi i comencem a treballar per fer un festival de música. Vam començar a moure fils, a tirar de contactes, d’amics: l’objectiu era omplir la sala, i recaptar el màxim de diners possible.

Perquè partiu completament de zero i de manera precipitada, menys d’un mes abans del festival. Calia comprar el material abans de gener, que és quan les farmacèutiques amb les que treballem fan una campanya per omplir contenidors que s’envien a aquests països. Sense la seva ajuda resulta molt més difícil aconseguir tot els permisos. D’altra banda, també vam considerar que el Nadal era una bona època: la gent està més sensible, contenta, activa. El Nadal il·lumina, dóna esperança, d’aquí el nom: Festival de les llums. Però tampoc descartem traslladar-ho a l’estiu, o a un altre poble de les rodalies; tot depèn de les possibilitats que se’ns donin. El què està clar és que es mantindrà la mateixa idea.

I d’on heu aconseguit finançament per engegar? Invertint! Tot i que també hem d’agrair l’ajuda d’alguns comerços de la vila com la copisteria, que ens va facilitar la impressió de les entrades i dels cartells, o la cessió de les neveres per part de la Mataronesa; també a l’Ajuntament de Llavaneres per deixar-nos la Sala Polivalent del Casal, encara que creiem que de cara la propera edició, necessitarem una altra mena d’espai més adequat per la música, ja que el vam haver d’habilitar una mica; però sobretot, hem d’agrair la participació dels amics que van col·laborar desinteressadament i al públic.

En total 8 grups de música molt variada omplen el cartell del primer Festival de les llums: Kaiz, Kàser, That Girl with Dark Eyes, Nune (Edurne Vega), Marnie Rock, Sick Boy, Ribbi Mc (Francesc Ribalta), Latencia Acústica, Johnny Quid Dj i la participació espontània del mateix Héctor, com a Héctor ElZar. Vam poder triar grups de diferents estils que van actuar de manera altruista, la majoria d’ells de la comarca, molts de Llavaneres. Vam procurar construir un programa ascendent que mantingués animada a la gent i creiem que ho hem aconseguit: tot i que la beguda s’acabava per moments, vam aguantar fins les 4 de la matinada. S’espera repetir per part de tots.

De fet heu rebut felicitacions per diverses vies. Una iniciativa solidària i oberta a tothom, però sobretot, jove. Creieu que cobriu una necessitat al poble? Hi ha una mancança d’ofertes d’aquestes característiques pels joves, està clar. Això era una barreja de vàries coses: solidaritat, cultura, joventut,... però val a dir que tot i que la majoria érem joves, també va venir gent d’altres edats, per això vam procurar variar els estils. La música agrada a tothom, i si gaudir-la, a més, ajuda als altres, no té límits per ningú.

Finalment, després de tota la feina, 210 assistents i 1.379 euros recaptats. Es va fer tot una mica a corre-cuita, però veient els resultats, diríem que estem aprovats. Cal tenir en compte que a Kenya el sou mig és de 50 euros al mes, així que aquesta quantitat és molt gran. La majoria del material està destinat a prevenir infeccions durant almenys un any, que és una de les causes més altes de mortalitat infantil. Ara toca valorar els errors i millorar de cada a la propera edició: La idea ara és que els que han vingut, hi tornin, i els que no, hi vinguin.

+ 3 viles

El lladre d'històries

2011-01-23T12:11:00.000-08:00

Sempre li ha agradat llegir, però odia carretejar els llibres. Per això, quan puja al tren, selecciona curosament el seu seient de viatge. Observa els passatgers amb deteniment, un a un, i esbrina les seves personalitats. Sap quan són aquells que, davant una trucada telefònica, cridaran sense remordiment; sap quan es tracta dels que es quedaran immòbils tot el trajecte, i també quan són aquells que davant l’avorriment, trauran qualsevol cosa per llegir. Tria els tercers. A poder ser, s’asseu de cara al destí, que d’esquenes es mareja; i finestra, que no hi ha millor distracció que el paisatge que acompanya un viatge en tren. És el més similar a les lletres, perquè les imatges també conformen històries.

Avui, l’afortunada és una dona de mitjana edat, morena, amb ulleres verdes de pasta. Aviat treu un llibre de la seva bossa, un llibre que li obre els pensaments només en veure la portada. És de tapa dura, de les bones, i no aquestes edicions de butxaca que s’arruguen amb la força de les mans. Conté una fotografia de tons blavosos de la gran capital, i unes grans lletres vermelles: “Riña de gatos. Madrid 1936”, Eduardo Mendoza. No és un clàssic, sinó un dels últims exemplars que ha sortit al mercat, i d’un autor que, pel què ha pogut llegir, no sol defraudar el seu públic. Somriu sense que ella s’assabenti; no convé espantar la font de lectura o la perdrà. La dona enceta les primeres pàgines amb gest d’il·lusió, sense importunar-se de l’home que, assegut al seu costat, repassa les primeres lletres de l’exemplar al seu pas.

Més d’una vegada s’ha trobat amb l’incomoditat que l’afortunat retiri el llibre dels seus ulls, que impedeixi escrupolosament el robatori de la seva lectura. Però moltes d’altres ha gaudit de petits trossos d’històries diferents; de vegades, dues o tres en el mateix viatge. El lladre en qüestió, les uneix mentalment, i dibuixa un sol fil conductor per totes elles. Li és igual que no pertanyin a la mateixa categoria literària. Gaudeix cada fragment amb la mateixa intensitat, barreja els personatges i les escenes i s’imagina un sol llibre: un llibre fet de llibres.

Ara, també Ofiücs

2011-01-19T05:34:00.000-08:00

Aquest és el meu pronòstic per avui com a Balança, segons l’horòscop triat a l’atzar entre diversos diaris nacionals.

“El dia pot ser força controvertit, doncs algunes persones properes, ja siguin de l’àmbit laboral o familiar, semblen actuar en contra teva: Estigues alerta. Una persona a qui havies ajudat en el passat vindrà a donar-te la ma, i podries guanyar diners gràcies a ella”.

Però resulta que els signes zodiacals que coneixem han mutat, i aquesta predicció, per la meva persona, és incorrecta, donat que ara sóc Verge:

“Tot va bé en territori laboral, i si tens que viatjar per feina, tot funcionarà sense problemes; serà un dia fructífer. Tot i això, la teva salut està debilitada, potser a causa dels nervis, així que procura equil·librar-te i guanyaràs més. Estigues més atent a la parella, si la tens”.

La notícia apareix als mitjans al llarg de la setmana: segons la Societat Planetària de Minnesota, el signes zodiacals estan equivocats. D’una banda, el recorregut del Sol per les constel·lacions ja no es correspon amb el que van fixar els neobabilònics fa 2.600 anys. Si fins ara, entre el 22 de setembre i el 22 d’octubre, el Sol travessava la constel·lació de Balança, ara ho fa entre el 31 d’octubre i el 21 de novembre. El què significa que una persona nascuda el dia 15 d’octubre, ja no és Balança, sinó Verge. D’altra banda, existeix un tretzè signe, Ofiüc, una constel·lació que la NASA ja considerava part del Zodíac, però que fins ara, pràcticament no s’havia contemplat.

He confessat en vàries ocasions que no puc evitar llegir les prediccions de la premsa diària. Segurament aquesta acció forma part del desig de l’ésser humà de trobar una referència abans d’encetar el camí, encara que mai s’hagi demostrat que els astres tinguin realment algun efecte sobre qui o com som. Es creu que segons el nostre zodíac, tenim una línia de personalitat marcada, que varia també en funció de l’ascendent. Els Balança, creatius i bells, equil·libren als del seu entorn; els Verge, són analítics i pràctics, amb una bona dosi de timidesa; els Lleó, nobles, generosos i idealistes; els Cranc, sensibles i emotius; i els Ofiücs... com són -o seran- els Ofiücs?

Potser per això no es complien les prediccions de l’horòscop que llegia: perquè m’equivocava de signe. Ara em pregunto què faran amb l’stock de merchandising zodiacal existent; un 2x1 per producte fora de temporada?

Souvenirs

2011-01-10T04:05:00.000-08:00

Fotografies per allà on he passat en algun moment.

Substitucions Tot a l'hora

2011-01-05T05:14:00.000-08:00

Magazine informatiu TOT A L'HORA de Ràdio Arenys del 5 de gener del 2011.

Locutora: Elena Viu
Tècnic: Ramon Torres

'Per conèixer el territori, l'has de trepitjar'

2011-01-03T07:17:00.001-08:00

Francesc Calopa ha convertit una de les habitacions de casa seva en un petit santuari replet de fotografies que repassen moments importants a la seva vida. Es tracta d’una estampa plena de contrastos: d’una banda, la seva trajectòria professional com a sastre i modista; de l’altra, la seva passió per l’alpinisme. Quan aquest santvicentí es va jubilar, als 65 anys, va abandonar un món tancat entre models, teles i passarel·les, per deixar-se emportar per la majestuositat de la muntanya. Aquí, assegura, ha trobat la seva passió, que ara comença a contagiar a molts veïns i veïnes maresmencs a través de l’associació excursionista Montaltrek.

Han passat 16 anys des que va posar els peus sobre el cim del Pedraforca, acompanyat de qui considera el seu mestre, Joan Pallàs, fill de Sant Vicenç. El van precedir altres travesses que van des del Camino de Santiago, als Alps, a la Pica d’Estats, i al Toubkal (Marroc). Aquest 2011 divisa nous objectius: de nou trekking per l’Everest, on espera reunir forces per intentar pujar l’Island Peak, 6.189 metres, i la Travessa del GR11, del Cap de Creus fins el Cantàbric pels Pirineus. Tampoc oblida els seus somnis: fer cim al Kilimanjaro, 5.895 metres d’alçada a Tanzània. “De moment aniré pujant fins allà on pugui, i quan ja no arribi, tornaré a baixar de nivell poc a poc”.

Tot comença quan et retrobes amb un antic company de l’equip de bàsquet de Sant Vicenç, en Joan Pallàs, que és qui et porta, com bé dius, “pel camí”. Feia 3 anys que havia plegat del bàsquet i necessitava alguna activitat que m’omplís. Jo sempre havia estat en forma i m’encantava anar a la muntanya amb la família, però ignorava que em pogués enfilar a una muntanya. Ell em va portar al Pedraforca al 94, i aquí va començar tot: matinals, travesses pels Pirineus, la Pica d’Estats un 11 de setembre,... el què vaig sentir després de pujar el meu primer 3.000, no t’ho puc explicar! És una passada.

Enganxa? Moltíssim. Vaig començar a fer vies ferrades, una mica d’escalada de 4º a Montserrat, per perdre la por a les alçades, he fet tres vegades el Camino de Santiago, vaig anar a fer trekking pels Annapurnes a Nepal a 5.550 metres... aquest indret té una màgia, una gent! Aquest estiu vaig anar al Marroc i vaig pujar al Toubkal, el pic més alt amb 4.167 metres, i moltíssimes excursions més! És la meva passió, tot i que la vaig trobar massa tard.

L’edat mai t’ha tirat enrere? Jo sempre dic el mateix, no cal ser jove per fer el què faig, es tracta d’anar provant, poc a poc, i acabaràs pujant de nivell, guanyant forma física. Jo al principi no podia caminar dues hores sense cansar-me! Això sí, les muntanyes que he pujat no són tècnicament complicades, és només alçada, només t’has d’aclimatar. La muntanya la pots gaudir a totes les edats, i això ho demostra Montaltrek, es tracta de fer-ho segons les teves possibilitats. I encara em queda molt per fer! Caminar és el millor que hi ha, i quan ja no pugui arribar tant amunt? Ho faré més a baix.

De moment, què tens previst? Tinc moltes idees per Montaltrek, per exemple, ara se’m passa pel cap una travessa de Sant Vicenç al Turó de l’home, o anar amb raquetes de neu. Després tinc programat de cara a l’octubre anar a l’Everest, a fer trekking, on m’encantaria poder intentar l’Island Peak. Un altre somni? El Kilimanjaro... la muntanya més alta de l’Àfrica. O La Travessa GR11, els Pirineus són preciosos! Tenim tantes rutes per aquí!

Ja en deus conèixer moltíssimes! Trobes uns paisatges, una gent, un tot! Per exemple, recordo el GR92, seguint el Camí de Ronda de Portbou a Sant Feliu de Guíxols, dormint a la platja i veient sortir el sol... per fer país, per conèixer el territori, l’has de trepitjar! Amb el cotxe passes de llarg molts pobles que també tenen el seu encant! El què passa és que tot això s’ha de programar, buscar gent, perquè sol tampoc m’agrada anar... jo estic jubilat i tinc temps, i no tothom té la meva disponibilitat.

I la família, què diu la família? Perquè abans eres modista! Quan els vaig portar en cotxe a fer el Camino de Santiago, ho van entendre tot. La família sap que és la meva passió, i si marxo 15 dies, o un mes, ho respecten. El món de la moda era molt diferent del d’ara, era un entorn reduït, no sortia a les revistes, i encara menys a la televisió! M’agradava la fantasia, el procés de creació,... però estava tancat, no tenia cap relació amb la natura, ni amb la muntanya! Descobrir això ara,... poder-ho fer! M’omple molt.

Ara, a més, busques contagiar-li a la gent a través Montaltrek. Jo ja feia anys que volia crear una associació excursionista a Sant Vicenç, i ara som 6 companys i amics els qui treballem molt des de la Junta per assolir els reptes que se’ns plantegen, perquè volem que els santvicentins gaudeixin de la muntanya i de la natura. Crec que ho estem aconseguint, cada vegada som més socis i ja estem federats. L’any passat, a la marxa Cim dels 3 turons, 500 persones, aquesta segona edició, 700! No puc demanar més.

3 viles a la Biblioteca La Muntala

2011-01-02T08:29:00.000-08:00

Els articles de Sant Vicenç de Montalt de la revista 3 viles, també al blog de la Biblioteca La Muntala de Sant Vicenç de Montalt.

+ Biblio La Muntala

2O11

2011-01-01T07:14:00.000-08:00

Ja ho deia Gandhi: “A la vida hi ha coses més importants que incrementar la nostra velocitat”. Proposo, doncs, assaborir lentament aquest 2O11.

Substitucions Volem pa amb oli

2010-12-27T06:57:00.000-08:00

Magazine cultural VOLEM PA AMB OLI de Ràdio Arenys del 27 de desembre del 2010.

Locutora: Elena Viu
Tècnic: Toni Majó

L'eròtica del poder

2010-12-03T03:47:00.000-08:00

No hi ha res que ens agradi més que assaborir les prohibicions. Creixem amb el mite intern que les normes existeixen per no sempre complir-les. I és que no seguir el camí establert ens provoca un vessament d’adrenalina. Potser per això no em sorprenc quan un petit diu que m’explicarà un secret, si jo li confesso un altre, perquè d’aquesta manera, li dono un arma per defensar-se si no compleixo amb la meva paraula. Conèixer fets que ningú més sap ens agrada, perquè tenim el poder de traficar amb tots els secrets que han caigut en les nostres mans. Per patentar aquest gust, sempre deixem anar la cua “no ho diguis a ningú”, una incitació en tota regla a trencar promeses.

Si haguéssim de buscar una acció sinònima i absurda al plaer que sentim quan expliquem un secret a una altra persona, seria la de prémer el blau que tenim per demostrar-nos que ens fa mal. Quan més fort el premem, més dolor sentim, però no per això deixem de fer-ho. O arrencar-se una crosta sabent que ens quedarà la marca. O gratar-nos una picada de mosquit de manera obsessiva, tenint la certesa que en uns segons, l’alleugeriment es converteix en una picor encara més intensa. Així es sent un traficant de secrets. Es tracta de l’eròtica del poder. El mític xantatge del “Sé una cosa que tu no saps, i esbrinar-la té preu”. El fet de saber que el nostre “client” insistirà i oferirà les mil i una per aconseguir-lo.

Ara no cal pressionar ningú perquè t’expliqui un secret. La manca de privacitat de les xarxes socials i l’anonimat internauta faciliten informació gratuïta de tota mena. De fet, hi ha empreses que continuen traficant amb els nostres secrets. Aquesta és la nova eròtica del poder, i nosaltres, les nostres pròpies víctimes.

Racó Viu - Desembre 2010
3 viles

Llavaneres al paladar

2010-12-01T03:51:00.000-08:00

Té 55 anys, la cara feta de massapà amb pinyons incrustats, que reposa sobre una fina capa de pasta fullada farcida de crema. Per aquest motiu, a casa, allà on la van crear, li diuen “Coca de crema”. Per la resta, aquells qui l’hem feta nostra, és la “Coca de Llavaneres”, unes postres artesanes amb denominació d’origen que traspassen fronteres: omplen els aparadors de les pastisseries de la comarca, les cartes de molts restaurants catalans i el nostre paladar; també hi ha qui, fins i tot, diu haver-la tastat a la selecta cadena de restaurants franceses Maxim’s. Però en realitat, tot ha estat gràcies a la “voluntat de Déu”, segons expressa el seu inventor, Gaspar Sala i Ros, que devot i humil, va dissenyar la recepta el 1955. Avui, la seva creació forma part de la identitat de Llavaneres.

La tradició al gremi venia de família, de fet, el seu avi i després la seva mare, ja feien de forners a Llavaneres. “La pastisseria Sala podria tenir 200 anys d’història” explica la seva filla, la Fàtima, “era un negoci familiar que va passar de pares a fills, i avui encara n’estem més orgullosos, perquè el meu fill també ha decidit continuar la saga de pastissers”. Després d’aprendre l’ofici a casa, el Gaspar va marxar a Barcelona a ampliar els seus coneixements al món de la pastisseria. La gràcia que demostrava Sala el va portar a obtenir el primer premi “Horno del cisne” mentre treballava a la pastisseria Sant Jordi. “Va fer una mona molt maca”, apunta la seva dona, la Pepeta Cabot, mentre sosté una fotografia. També mostra imatges d’anys enrere de l’aparador que ella mateixa dissenyava amb les creacions del seu marit, i que molts recordaran. “S’ha de dir que ell, en Gaspar, és el creador de la Coca de Llavaneres”, diu la Fàtima, “però és la Pepeta, la meva mare, qui l’ha venuda durant molts i molts anys”.

La clientela principal de les pastisseries llavanerenques durant els anys 40 i 50 era el que els Sala anomenen “la colònia”. “Les famílies que estiuejaven a Llavaneres eren els qui feien els encàrrecs, i el meu pare, que és un artista, sempre estava fent proves i perfilant les seves postres”, explica la Fàtima, “la pastisseria és una barreja d’imaginació i qualitat, i això el meu pare sempre ens ho ha ensenyat: si els ingredients són bons, el producte també ho serà”. Gaspar creia en la seva manera de fer, i un bon dia, va decidir millorar la seva coca de crema afegint dues fines capes de pasta de full, una pinzellada de massapà i uns quants pinyons per sobre. La primera versió del que es convertiria en la Coca de Llavaneres va passar pel paladar de la seva mare i de la seva germana gran, que eren molt llamineres, i que van donar-li el seu vist-i-plau. “Sembla que hi ha d’haver una força que m’ha portat a crear aquesta recepta, però no n’hi ha cap, és gràcies a la voluntat de Déu: va sortir, va agradar i continua repetint-se, i això sí que és important”, puntualitza el Gaspar.

Avui, la procedència dels ingredients principals a la pastisseria Sala ha variat respecte els seus inicis, els ous i la mantega ja no són de Canyamars, però asseguren que continuen sent de primera qualitat per elaborar la recepta al peu de la lletra. “Com que la gent comprava moltes coques, altres pastisseries van començar a copiar la recepta pocs mesos després de crear-la”, comenta la Fàtima, “per una banda, això va popularitzar aquesta coca, que es va convertir en la Coca de Llavaneres i que avui té denominació d’origen; de l’altra, si no es fa amb bons ingredients no surt bona, i això també ens perjudica, per això la gent que ja l’ha tastat sap on ha d’anar a comprar-la”. Sigui com sigui, la pastisseria Sala es va convertir en un punt de referència, de fet, el Gaspar explica que “hi ha treballat mig Llavaneres”, perquè per sort mai els ha faltat la feina.

Cada època té el seu postre: els panellets, els torrons, les mones, etc., però la Coca de Llavaneres és present tot l’any i continua sent el producte estrella: “Hi ha qui la compra per emportar-se-la de postres i també qui se la menja aquí mateix, perquè tenim un petit espai per degustacions”. Avui el Gaspar, ja jubilat, es passeja pel seu antic laboratori per assaborir els productes de les generacions que el precedeixen, sempre amb el seu bon parer. La família Sala ha volgut agrair a tothom la confiança que els han donat durant tants anys. Queda clar que la qualitat és la base de l’èxit, i gràcies a això, ja podem dir que hem portat Llavaneres al paladar.

Sant Andreu de Llavaneres · Desembre 2010 · 3 viles

Hola i adéu

2010-11-26T04:12:00.000-08:00

Distingeixo a la llunyania una cara coneguda i em preparo per pronunciar un “adéu” que aviat surt a l’exterior. Les paraules s’escampen per l’aire i impacten contra un “hola”. En aquell moment penso que es tracta d’un convencionalisme que no queda protocolàriament ben definit: Teòricament, hauria d’haver dit hola, perquè és la primera vegada que el veig avui, però un segon raonament em porta a l’adéu, perquè no tinc intenció d’aturar-me. A la pràctica, durant el xoc de salutacions adverses he passat de llarg la seva persona, i ella ha aturat la marxa, segurament esperant entaular una conversa supèrflua. Així que finalment, tot ha quedat en un “Hola i adéu”.

Fotografia

2010-11-22T03:47:00.000-08:00

Ara els records es guarden en carpetes, amb formats intel·ligibles i denominacions numèriques. La fotografia predilecta del nostre viatge a París queda enregistrada amb un IMG_0549.bmp que gairebé mai obrim, perquè les fotografies es multipliquen i la tinta no dóna per tant. El nostre propi patrimoni material queda, sense voler, oblidat al fons de l'escriptori; però no el que tenim a l'habitació amagat sota pilons de paperassa.

Informatiu Ràdio Arenys

2010-11-20T05:46:00.000-08:00

Amb nom i cognoms

2010-11-04T04:15:00.000-07:00

Recordo haver parlat del tema amb la meva àvia en vàries ocasions. La discussió va sorgir de la notícia de la veïna del 4t 1a d’intercanviar l’ordre “correcte” segons la llei dels cognoms de la seva descendència. El motiu aparent era la diferenciació: el Sánchez per part de pare era massa corrent. La polèmica estava servida a la família, i el ressò va traslladar-se a tota l’escala per pura tafaneria. La meva àvia no estava gens d’acord amb la decisió. Considerava que el cognom patern ha de prevaldre perquè sempre ha estat així. No trobava arguments ferms per defensar la seva postura, però la seva tossudesa l’obligava a insistir davant la meva indignació. Segons el seu parer, el nostre cognom està condemnat a desaparèixer per qüestions biològiques. El cognom del meu pare, el del meu avi, el del meu besavi i el d’un gran etcètera generacional. De la mateixa manera que el nostre sexe ha trencat amb una llarga tradició de nom i cognom a la família.

Ara, la llei podria afavorir acabar amb aquesta discriminació històrica, perquè d’aquí dos anys, els pares podrien triar l’ordre dels cognoms que considerin adient pels seus fills, com va fer la veïna del 4t 1a. Podran escollir l’opció més vàlida per diferenciació, per estima, per fonètica o per gust.

La reforma legal també planteja altres qüestions, com ara la d’establir un ordre en cas de desacord: l’alfabètic. D’aquesta manera, segons al·leguen, no es discrimina cap de les dues parts, ni la paterna, ni la materna. I donen una solució ràpida i contundent a una possible disputa de parella: I és que si ja és difícil triar el nom del nouvingut, ara, a més, caldrà decidir l’ordre dels seus cognoms.

Qui sap si en un futur, els més llestos traduiran el tòpic “Estudies o treballes?” per un “De cognom Vilar? Em va perfecte! Sortim?”. La pràctica s’estendrà amb tanta rapidesa que els cognoms que comencin amb les lletres del final de l’alfabet, seran discriminats per sempre més. Aviat les persones amb cognoms alfabèticament poc atractius, es convertiran en una espècie en perill d’extinció.

Ja m'imagino les futures divisions per les meses electorals. Des d'Abad a Aymerich, a la primera; des de Bach a Clavé, a la segona; A partir de Fabregat, a la de casos particulars.

Paradigma Ni-ni

2010-11-03T05:02:00.000-07:00

D'alguna pel·lícula que ara no ve al cas hauré heretat l'afirmació que remet a un mateix a expressar una idea a través de les paraules d'algú que ja ho ha fet amb antel·lació. Feia dies que pensava en construir jocs de paraules per desmuntar l'estratègia, deixeu-m'ho dir, oportunista, que l'encara President de la Generalitat, José Montilla, presenta per "solventar" l’atur juvenil. El paradigma lèxic dels Ni-ni que emmarquen uns pocs i exclouen uns altres que podrien i haurien de beneficiar-se també d’aquestes prestacions socials. I és que no entenc de què servirà intentar formar gratuïtament als qui no tenen estudis, si els qui en tenen tampoc troben feina. No seria més lògic aplicar aquestes ajudes de manera generalitzada a la creació de llocs de treball?

En definitiva, que continuo a l’espera del disseny del paraigües perfecte. Però com bé diu l’expressió castellana “Para muestra, un botón”, us remeto a l’article que s’ha avançat a les meves intencions reflexives. I amb el permís de Pilar Rahola, l'imprimeixo també a continuació:

Los otros ni-ni

¡Qué manía de repartir el dinero público como si fueran caramelitos, para arañar cuatro votos!
Me interesa muy poco el debate sobre "el electoralismo" de la medida. Evidentemente que es electoralista tomar una decisión económica que afecta a un colectivo muy definido y hacerlo a un mes de las elecciones. Primero, porque deja la patata caliente al gobierno que vendrá, a sabiendas de que las telarañas que encontrará en las arcas públicas caparán cualquier otra iniciativa que quiera adoptar. Y segundo, porque obliga a mantener una política de subvención que forzosamente tendrá que comerse el nuevo gobierno. Esto no se hace, aunque sea cierto que lo hagan todos, cuando las prisas electoras les aprietan el trasero. ¡Qué manía de jugar con el dinero público como si fuera parte del propio dispendio electoral! ¡Y qué manía de repartir el dinero público como si fueran caramelitos, para arañar cuatro votos!
Pero más allá de este debate recurrente y aburrido, la medida me parece bochornosa, y no sólo porque abunda en la nefasta cultura de la subvención. Me lo parece porque, puestos a preocuparse por los ni-ni, y, peor aún, puestos a considerar que hay que darles pescadito barato en lugar de la caña de pescar, ¿por qué no preocuparse por los otros ni-ni, mucho más ni nada que los jovencitos que ni estudian, ni trabajan, ni vaya usted a saber si todos lo han querido alguna vez? Perdonen, pero en esta crisis profunda que está comportando tanto dolor en tantos miles de hogares, el ni-ni es algo que se ve todos los días.

Por ejemplo, está la generación ni-ni de los padres de familia de más de 45 años en el paro que ni pueden pagar la hipoteca, ni consiguen que nadie les dé ya un trabajo. Están las famosas viudas, quizás la generación ni-ni más pobre de todas, que ni consiguen que nadie les pague lo que sería de justicia, ni consiguen llevar dignamente la vida que merecen. Ni tienen dinero, ni tienen esperanzas. Y si hablamos de jóvenes, están los ni-ni que estudiaron duramente, asumieron su responsabilidad, y ahora ni tienen un trabajo para el que se prepararon, ni consiguen emanciparse. Están los ni-ni que un día decidieron poner su patrimonio y su esfuerzo al servicio de nuevas iniciativas empresariales, y ahora ni les pagan ni nadie les escucha, ni saben cuál será su futuro. Están los ni-ni de siempre, los que tienen un trabajo o son autónomos, pero están tan cosidos a impuestos –al fin y al cabo, son los que financian las ingeniosas ideas políticas–, que ni dejan de trabajar como enanos, ni les cunde demasiado. Todos necesitan dinero urgentemente, aunque no sean un bocado electoral tan simpático como estos jóvenes ni-ni que, quizás, por ser ni-ni, ni votan. Deplorable que se juegue así con el dinero público.

Deplorable el torpe populismo que esconde. Y deplorable la poca originalidad de meter mano en la caja pública cuando no hay ideas en el saco de las propuestas. Deplorable y triste.

El paraigües perfecte

2010-11-02T02:38:00.000-07:00

Quan un entra a una botiga de paraigües londinenca ha d’estar preparat per respondre a preguntes del tipus: “Quina és la velocitat del vent que haurà de suportar?” o “Quina precipitació és la que més predomina a la teva ciutat?”. Sembla surrealisme que més enllà del color, la mida o el disseny, s’interessin en tants tecnicismes, però és que resulta que en funció de les condicions meteorològiques dominants, et recomanaran el paraigües més adequat. Un paraigües que no es trenqui a la primera ventada, que sigui funcional i que aconsegueixi, com és el seu propòsit, que la pluja no sigui un problema.

Un estudi semblant van realitzar tres alumnes holandesos de la Universitat Tecnològica de Delft, fundadors de la marca Senz, al preguntar-se perquè es troben tants paraigües abandonats al carrer després d’una tempesta. Van determinar que el problema més freqüent era l’extensió de les varetes i la ubicació del masteler, i han aconseguit fer-lo variable i aerodinàmic per adaptar-lo a cada situació. El resultat: el paraigües perfecte per cada tipus de pluja. És curiós que fins ara ningú és preguntés com millorar un producte tan habitual a les nostres vides.

Novembre és temps de tempesta política. S’acosten eleccions i molt s’està parlant de disseny: que si el pop-art de Sánchez Camacho al PP, l’heroisme de l’Home Normal del PSC, la campanya nua de Ciutadans o l’irònic somriure de canvi de CiU, entre d’altres. Tots dibuixen un paraigües de disseny, original, enlluernador i provocatiu. El què hauríem de demanar és que, a més de fer-lo bonic, sigui funcional. Que els polítics estudiïn amb determinació quina és la mitjana de la velocitat del vent i de quina mena de precipitació ens hem de resguardar. A partir d’aquí, que guanyi el que sigui capaç de dissenyar el millor paraigües: el que aconsegueixi que aquesta societat deixi de mullar-se.

Inèdit

2010-11-02T02:29:00.000-07:00

Nascut a Igualada, Pius Morera i Prat no era un nen “normal”. Filòleg, professor i poeta, gran amant de la lectura, ja de petit llegia obres poc pròpies per la seva edat: El Quixot, Dostoievski,... Amb 14 anys, per motius familiars, es va veure forçat a abandonar els estudis per treballar a una fàbrica de gènere de punt. Però la formació tornaria aviat, tot encara havia de començar: la seva persona es faria inseparable del món de la cultura. Lacetània va ser la primera creació, un grup cultural de joves que el porten a contactar amb intel·lectuals de l’època de la talla del recentment desaparegut Joan Triadú.

El destí el trasllada a Barcelona on desenvoluparà certa activitat clandestina contra el règim de Franco amb Bandera Roja. Pius acabarà abandonant la política, però mai els seus ideals, i es resguarda en allò que sempre li havia agradat, l’ensenyament, i concretament, la formació docent amb les noves tecnologies. Aquesta faceta també el portarà fins la comarca del Maresme. Com a santvicentí d’adopció, la seva passió per les lletres també s’ha fet patent amb col·laboracions a la Biblioteca la Muntala.

Em confessa que fa no gaire es va preguntar si dedicar gran part de la seva vida a l’ensenyament havia servit d’alguna cosa. Precisament les noves tecnologies li van donar la resposta: té una pàgina dedicada a la seva persona al Facebook amb 237 alumnes que el recorden amb afecte de la seva època a l’escola mataronina Thos i Codina.

Què era Lacetània? Un grup absolutament cultural que vam crear un grup d’amics a Igualada amb l’ajuda del vicari de la parròquia de Santa Maria d’Igualada, Antoni Pous. Organitzàvem conferències i exposicions, vam fer una revista rigorosament cultural, amb traduccions i altres reflexions,... alguns dels il·lustres que portàvem a donar conferències els pescàvem a la Rambla: <<Escolta, no t’interessaria pas venir a fer una xerrada sobre...?>>. Així van arribar a Joan Triadú, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedes, i molts d’altres. Lacetània va créixer amb gent d’altres edats que s’incorporaven per col·laborar, com Anna Mª Vaquès o Josep Mª Torras. Jo només tenia 19 anys.

En aquella època vas guanyar el Premi Amadeu Oller amb “Un mocador d’Herbes per a jòquers” i també vas formar part de la Comitè Executiu de l’Homenatge a Carles Riba. Se’m van obrir les portes i vaig tenir l’oportunitat de conèixer altres personatges del panorama cultural com J. V. Foix, Pere Quart o Salvador Espriu,...

Vas marxar Barcelona per embolicar-te a la fervor cultural de la capital catalana? Vaig marxar d’Igualada perquè sentia que se m’havia quedat petita. I sí, la meva marxa també tenia a veure amb la cultura, pensa que en aquella època, entre d’altres coses, començava a crear-se la Gran Enciclopèdia Catalana, i paral·lelament, l’enciclopèdia Salvat 4, on jo col·laborava. Barcelona també em va permetre conèixer grans poetes, com Ferran Fullà o Manuel Vázquez Montalbán. Era el moment de Tuset Street.

És quan comences a moure’t pels cercles comunistes de Barcelona. A Igualada ja vaig intentar crear cèdul·les comunistes de manera clandestina sense gaire èxit, i a Barcelona vaig començar a introduir-me dins de Bandera Roja, que era una escissió del PSUC. Les reunions funcionaven a través de les associacions de veïns, en el meu cas al barri de Sants, que és on treballava com a professor.

Les associacions de veïns eren tapadores? Es tractaven temes del barri, és clar, però a més, alguns aprofitàvem l’espai de reunió per tramar altres coses que eren il·legals: octavetes, organitzar manifestacions contra el règim,...

Molt arriscat. De fet, com antifranquista també vas tenir el teu pas per la Model... em van enxampar a l’Assemblea de Catalunya, l’antifranquisme organitzat. Vaig ser un dels 113 detinguts del 1973, juntament amb Miquel Serallés, Antoni Gutiérrez “Guti”,... vaig acabar a la Model durant un mes i mig. Em vaig menjar els panellets allà dins! També vaig coincidir amb molts dirigents del PSUC, amb Puig Antich,...

Salvador Puig Antich? Ell estava aïllat, crec que ja estava condemnat a mort, i vam coincidir a l’infermeria, que era la única manera de contactar amb els aïllats. De fet, jo ja l’havia conegut anteriorment en un viatge des d’Igualada a Barcelona. Era un home alegre, però molt eixut. L’execució de la seva sentència va ser una sorpresa molt desagradable, perquè ningú es pensava que arribés mai.

De fet, vas dedicar-li un poema. A Barcelona hi va haver dos festivals de poesia molt importants, el Price i el Gespa Price, on alguns poetes vam homenatjar Puig Antich.

Els màrtirs, com el vi de bóta, guanyen

amb el temps. Per mà d'altri ha emmudit

violent l’aire vivent de ton pit:

era pujol, s'ha tornat puig antic.

Fragment de “Jo no vaig gosar parlar-te”

Arrel de tots aquests esdeveniments, abandones els teus ideals? Els meus ideals mai els vaig abandonar, però diguem que vaig endevinar per on anirien les coses, vaig entendre que sacrificàvem molt més del què s’aconseguiria durant la transició; no em vaig equivocar.

Et vas desencisar i et vas refugiar de nou a les aules. Vaig abandonar la doble vida que suposava la lluita. La clandestinitat política et feia pagar el peatge de l’aïllament personal. Em començo a obrir camí en el món de l’ensenyament, especialment projectes de didàctica.

Professor de professors. A partir de guanyar les oposicions arribo a Mataró i faig de professor a l’escola Thos i Codina. D’aquí a Sant Vicenç de Montalt, on em vaig enamorar de la casa on visc. En aquest punt em dedico fonamentalment a investigar: el món dels blogs, les Tecnologies de la Informació. Participo a “Escoles en xarxa”, congressos, cursos, tallers, conferències, assessorament... tot per l’ensenyament.

I la poesia? Continuo escrivint-ne, però molta és inèdita.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt, novembre 2010
Blog Pius Morena i Prat
Web personal Pius Morera i Prat

Fusió de blogs: Ment de paper

2010-10-31T05:23:00.000-07:00

Amb aquestes paraules iniciava l'any 2009 la secció RACÓ VIU a la revista 3 viles i inaugurava també un blog de nom MENT DE PAPER que ara adhereixo a aquest mateix. Una fusió en tota regla, vaja.

Sóc una persona observadora, no ho puc evitar. Quan camino pel carrer, quan m’assec –amb sort- a un dels seients del tren, quan passejo per una botiga, quan m’estic prenent un café. Sempre. I no és per tafaneria, ni per consciència: és un acte reflex, automàtic, no premeditat. I de sobte, sento que la meva ment és de paper, i els meus pensaments són de punta fina, i sense llibreta escric, i enumero els anells que porta la noia del meu davant, i transcric la conversa d’aquella parella de la dreta, i redacto la possible trajectòria del de l’esquerra. Sense adonar-te, agrupes un cúmul de petites situacions, de minuts viscuts, de relats estúpids però que han format part del teu camí. I me’n sento satisfeta.

'Arribaré molt amunt'

2010-10-04T02:02:00.000-07:00

Molt hem sentit a parlar de Toni Sors com alpinista, afició innata que el va portar al punt més curt entre la Terra i el cel fa justos 25 anys. “Arribaré molt amunt”, li deia al seu avi feta la comunió, sense saber que les seves paraules ocultaven quelcom de visionari. Aquell home retratat amb barba abundant i somriure amagat va començar a pujar cims molt abans de clavar banderoles a l’Everest. I com a bon santvicentí, va començar les seves aventures al Maresme, caminant per la muntanya a les estones lliures de la seva joventut, carregant una motxilla plena de rocs a l’esquena. La seva mare, Trini Ferrer, explica que de petit solien dir-li que els Reis Mags s’amagaven al cim del Montalt. “Com que vivíem al Passeig Sant Joan, li dèiem que per això no arribava tot el què demanava, perquè pel camí hi havia molts altres nens”, apunta, “i quan vam passar a viure vora del pont, a Ca la Pruniana, em va dir que aleshores sí que seria dels primers en rebre els regals, perquè estàvem més a prop del Montalt”. Potser per aquest motiu, o potser perquè ja ho duia a la sang, va intentar escalar tant amunt com la fisonomia de la Terra li va permetre.

Però el què potser no tothom sap, és el món interior de Sors. De les seves fites, apareixien posteriorment notes escrites a mà, que ara, sobre papers groguencs amb olor a flor de neu, fan ballar poemes com aquest:

Em trobo amb Trini Ferrer, Trini Sors, i Toni Buch, mare, germana i cunyat del desaparegut alpinista. La primera pregunta que els faig, és com recorden a Toni Sors. “Era un nen a qui tot li feia il·lusió”, explica la seva mare “les petites coses que es feien al poble, quan anava als escolanets, quan sortien d’excursió... tot”. L’atracció per la muntanya va néixer aleshores. Treballava com a fuster a Sant Andreu de Llavaneres, i a les estones lliures, marxava a caminar. “A casa sempre teníem fruits secs i menjar que donés molta energia però que pesés poc”, diu la Trini, “i també es carregava la motxilla de rocs quan es preparava per alguna expedició”.

Aviat canviaria els rocs pel material d’escalada de l’època. Sors es va apuntar a l’Associació de científics de Mataró, des d’on organitzaven escapades arreu del món. “Pedraforca, Montserrat, els Alps, los Andes,...”, explica la seva germana, “devia tenir 15 o 16 anys”. Quan li va tocar fer la mili, continuava sortint d’excursió sempre que podia. “Un dia va venir la Guàrdia Civil a casa a buscar-lo, quin ensurt!”, explica la seva mare, “Ell era així, a la que podia, marxava a la muntanya”. El descriuen com un noi més aviat tímid i reservat que es guardava la broma per la família i els amics. I des de sempre, amb el bigoti o la barba que ara llueix el gegantó de la colla local, en honor a la seva figura. “Quan ens van dir que volien fer aquest gegant ens va fer una il·lusió tremenda”, diu la Trini, la seva germana, “i ens van trucar perquè anéssim a veure si s’assemblava”. “És un dels gegants millor caracteritzat que he vist”, matisa la seva mare, “i dels més macos”.

El dia que li van comunicar que entrava a l’expedició per anar a l’Everest el 1983, estava a casa. “Va penjar el telèfon va venir al menjador cridant: Me’n vaig a l’Everest!”, diu la Trini. El trucava Conrad Blanch, cap de l’expedició. El primer intent, no ho van aconseguir. Dos anys després, farien el cim i passarien a la història. “Eren uns intrèpids, aquella fita va tenir molt ressò i no només a nivell esportiu, també nacionalista, era el post-franquisme”, explica el cunyat, Toni Buch, “i sempre ho recordava com una feina d’equip, van estar tots els expedicionaris els qui van arribar al cim”. Intrèpids, ho eren: van aconseguir-ho sense oxigen, amb els peus congelats i motxilles que pesaven més de 15kg. Això sí, havent penjat les banderoles, Sors es va fumar una cigarreta.

“Ell sempre deia que si li havia de passar alguna cosa, volia que fos a la muntanya; era el seu destí”. Mai hagués imaginat que tindria un carrer i una plaça amb el seu nom a Taradell, i una avinguda i un pavelló en honor a la seva figura a Sant Vicenç. I nombrosos homenatges posteriors. “Quan acabava de fer la comunió li va dir al meu pare que ell arribaria molt amunt”, assegura la seva mare. Més amunt, no hagués pogut arribar.

..consti que uns catalans han deixat rastres

i han obert la muralla amb els seus passos

pel fil d'aranya on no hi havia vida.

Fragment del poema Joan Brossa llegit al cim de l’Everest el 1985.

3 viles - Sant Vicenç de Montalt

Octubre 2010

Compartir oxigen

2010-10-01T04:53:00.000-07:00

S’havia canviat la samarreta més de vint vegades. La negra, amb el logotip d’aquell grup de música que estava tan de moda; la taronja, que el va deixar de convèncer per por a que els nervis poguessin pintar-hi noves tonalitats; la blanca, llisa, senzilla i poc atrevida; fins i tot aquella camisa que la mare li va regalar perquè es mudés en ocasions especials.

Dubtava amb els pantalons: els texans tres talles per sobre que deixen a la vista part dels seus calçotets?. Això comportava decidir quins calçotets eren els òptims per deixar-se veure. I els color cru?. Encara es pensarien que la roba li compra la mamà –que només la paga. Curts? Potser fa massa fresca. Pirates?. Passats de moda.

Va sortir de l’habitació donant cops a les portes, malhumorat i amoïnat per la seva falta d’empenta, fet que l’impedia trobar la combinació idònia: modern però desenfadat. I tota aquella estona només l’havia portat a remarcar la necessitat de renovar l’armari quan més aviat millor. Les sis de la tarda s’atansaven a tota velocitat. De fet, li semblava que el rellotge li feia la guitza, i que les agulles feien córrer els minuts com si fossin segons. La mare l’anava mirant de reüll des del sofà del menjador. Tenia el llibre que el pare va regalar-li per Sant Jordi a les mans, però ell sabia que no l’estava llegint, perquè no duia posades les ulleres de prop. De tant en tant, deixava anar un sospir, com volen dir, que podia comptar amb ella per aquesta mena de situacions. Però el noi continuava donant tombs de l’habitació al lavabo, i pujant-se a la tassa del vàter per veure’s de cos sencer al mirall, cosa que encara el posava més nerviós, i provocava que la roba que duia posada acabés en una bola d’arrugues a mig camí de l’armari.

Va sortir de casa que les mans li tremolaven de mala manera. La mare havia dit adéu amb un somriure estúpid que encara l’havia posat més nerviós, perquè suposava que a la tornada estaria esperant que li expliqués tot. Però això ho feia la Regina, la seva germana. Ell no explicava aquesta mena de coses a casa, de fet, no n’explicava cap, de cosa.

Una vegada al carrer caminava a pas ràpid, movent les espatlles de cantó a cantó. Es va aturar davant un aparador, per comprovar la posició dels seus cabells. El reflex, enterbolit per dues àvies que des de darrera, se’n reien, encara el va exaltar més, així que va continuar la marxa sense aturar-se de nou.

Només arribar al Passeig Marítim, va notar com li suaven les mans, i se les va posar a la butxaca. Va mirar cap a l’horitzó en busca de la seva figura, i de seguida la va reconèixer. Estava d’esquenes, asseguda a la sorra, mirant el mar. Després del temporal havien posat tanta sorra nova que semblava que estigués a quilòmetres d’ell, i la veia petita, minúscula.
Quan estava a pocs metres d’ella, es va treure les mans de la butxaca, que encara suaven, però es va adonar que se li havia enganxat la porqueria que hi havia a dins. Se les va espolsar, i va decidir que li donaria dos petons sense tocar-la.

- Pensava que no vindries –va dir ella sense girar-se. Els seus cabells llargs i rossos onejaven damunt d’una samarreta blanca de tirants que contrastaven amb la seva pell torrada pel sol.

- I això? – va dir el noi, preguntant-se a mode de nota mental si era convenient donar-li dos petons o seure al costat sense dir res, ja que ella havia iniciat conversa sense ni tan sols mirar-lo a la cara, ni fixar-se en com anava vestit, cosa que tanta estona li havia costat decidir.

- Pensava que et faria cosa. Com que mai parlem a l’escola –ara sí es va girar deixant veure una filera de dents blanques envoltades d’uns llavis molsuts de to rosat emmarcats en una cara impossible d’evitar.

- Doncs ja veus – va respondre el noi, sense estar segur del què havia dit.

- Sí, ja veus. La nostra primera cita vora el mar. Què romàntic sona.

La paraula cita va disparar totes les alarmes del seu cervell a ritme vertiginós. Les mans, encara plenes de porqueria enganxava, rajaven un suor fred incontrolable. “Ha dit cita?” s’anava repetint per dins, esperant que les neurones treballessin ràpid en la seva cerca de trobar una bona resposta.

- Sona tan formal, això de cita... – “Molt bé Manel!, ara semblaràs un sobrat”.

- Si això fos una escena de qualsevol sèrie televisiva americana, en dirien cita. Sense cap mena de dubte, sí, això seria la definició exacta d’una cita. Noi, noia, platja, quedar. És una cita. Però per mi no ho és.

- Ah, no?

- No. Dir cita és posar-hi una etiqueta supèrflua i poc treballada. A mi m’agrada pensar que estem compartint oxigen per pròpia voluntat, que no és com quan vas en tren i un home gras, amb bigoti i calb, se t’asseu al damunt per falta d’espai.

- Compartir oxigen... – repeteix en Manel, el noi nerviós que no s’havia què posar-se, mentre analitza lletra per lletra el significat d’aquella frase.

- Jo crec que si aconsegueixes compartir oxigen amb una persona, i per voluntat pròpia, és que estàs disposat a obrir el teu espai a algú altre. Si després de tota una tarda, la presència invasora d’aquesta persona en la teva bombolla íntima, no ha suposat un pal insuportable, vol dir que pots arribar a compartir altres coses. I a partir del simple fet de compartir oxigen, s’inicia una relació.

La paraula relació reactiva de nou les alarmes del cervell d’en Manel, el noi que s’ha provat més de vint samarretes i ha decidit que necessita un canvi d’armari. De fet, ja no són alarmes, sinó sirenes, sirenes acompanyades de llums brillants que cegarien a qualsevol. Tanca els ulls, es posa les mans al damunt, prement els dits amb força al front, esperant que la sang circuli amb rapidesa i estimuli la creativitat del seu llenguatge.

- Quina mena de coses? – diu finalment.

- Quina mena de coses, què? – respon secament.

- Es poden arribar a compartir... – contesta allargant la pregunta que no ha formulat correctament, ja que no hi ha hagut una comprensió adequada.

- Un gelat de xocolata. Una Coca-cola. Un matí de dissabte. No sé, coses.

- Ja... – en Manel s’adona que les paraules s’han quedat entortolligades a dins seu i que la seva llengua només dóna pas a monosíl·labs, així que fa un esforç per seguir la conversa que no és capaç d’assimilar-. M’agraden els gelats de xocolata – “Nota mental: no deixar pas a l’improvisació”.

- I el mar, t’agrada el mar?. A mi m’encanta. Portar aquí un noi per compartir oxigen amb ell per primera vegada, és com una prova.

- Una prova... una prova de quin tipus? – es pregunta si està superant aquesta prova.

- Una prova del tipus simbiòtica. Congeniem?. Jo necessito que la persona que comparteixi oxigen amb mi, valori coses com aquestes. El mar, amb el rebombori constant de les onades petant a la sorra; el xiuxiueig salat que t’entra pel nas i se t’arrapa al cervell; no sé, la sensació d’endinsar-se en la immensitat d’una cosa tan gegant com n’és el mar. És serenitat, companyia, benestar. Un luxe.

- A mi m’agrada el mar – en Manel no es pega per por a que ja no surtin paraules, tot i que les frases que articula siguin estúpides i pròpies d’un nen de parvulari.

- Genial. Hi ha gent que tot el que t’he dit li posa nerviosa. Jo no entenc que algú li posi nerviós el mar.

- Jo tampoc.

En Manel mai s’havia parat a pensar que el mar el pogués posar nerviós. Però de sobte, el xiuxiueig salat se li clavava al cervell com una picada de mosquit punyetera, i la remenada de les ones petant a la sorra, li provocava pixera. Però ella continua filosofant amb la seva teoria de la compartició oxigenada, i estira el cap en busca del cos del Manel, per deixar-lo caure sobra el seu tors, que denota certa respiració entretallada.

El noi, espolsa de nou la mà i estira el braç, per agafar-la com un home. Per primera vegada en tota la tarda, no ha dubtat.

3 viles - Racó Viu
Octubre 2010

Més trial que mai

2010-10-01T04:47:00.000-07:00

Aquesta mateixa revista el presentava fa uns anys com “El petit rei del trial català”, la trajectòria del qual anava encaminada a destacar a nivell nacional i mundial. El ja no tan menut Carles Traviesa Pons, amb gairebé 18 anys, sembla estar assolint el seu somni d’assaborir el trial com a professió a diferents racons del món. Japó, República Txeca, San Marino, França o Anglaterra, entre d’altres, són alguns dels paisatges que aquest llavanerenc ha visualitzat a dos rodes. Els resultats es fan evidents a la seva habitació, on no queda un sol espai per col·locar més trofeus. Traviesa ja és més que una promesa d’aquest esport. I la carrera no s’atura.

L’afició per les motos és heretada, perquè el teu pare ja havia competit de jove a nivell nacional. Però recordes com arriba la primera moto a les teves mans? El meu pare me’n va regalar una molt petita quan jo tenia 4 anys, però recordo més la que em van comprar a Motos Xavier, una mica més tard, als 7 o 8 anys, una 50cc que ja era més gran i de trial. Al començament em feia una mica de respecte, però em passava el dia donant voltes damunt la moto per la muntanya, per Llavaneres i per Vilassar de Dalt, i vaig anar agafant més confiança. M’agradava molt.

A aquesta edat és quan comences a entrar al món de la competició. La primera de totes va ser a Esplugues de Francolí, on vaig aconseguir un 7è o 8è lloc. Ho recordo perquè l’any següent vaig aconseguir la primera posició a la mateixa prova. I aquell any també vaig guanyar el Campionat de Catalunya a la categoria d’iniciació. Després com aleví vaig fer una molt bona temporada, ho vaig guanyar pràcticament tot amb una moto de 80cc.

Enganxa? Molt. A mida que vas canviant de moto i veus que pots anar fent més coses, i et surt millor,... necessites més. Aconseguir créixer és una satisfacció.

Qui et feia d’entrenador? Sortia en moto amb el meu pare a les tardes al tornar de l’escola quan encara no era fosc, i els caps de setmana. Era molt petit però cada vegada m’agradava més. Als 9 o 10 anys, com aleví, vaig tenir el meu primer entrenador, i ja m’esponsoritzava Gas-gas, amb qui segueixo. L’equipament me’l dóna Non-stop.

És possible compaginar aquesta afició, que poc a poc et prenies més seriosament, amb els estudis? Al començament sí, perquè les proves eren a nivell català. Quan vaig començar amb les competicions nacionals, ja havia de viatjar una mica més, però me’n sortia. Ho vaig deixar l’any passat, quan estava a 1r de batxillerat, perquè passava moltes setmanes fora amb el mundial i tornar a agafar el fil del temari ja m’era més complicat.

Aleshores et vas decantar definitivament pel trial. En cas contrari, per on creus que haguessis tirat? Jo crec que per la informàtica o pel dibuix artístic, que m’agrada molt. Però de moment prefereixo les motos.

Que després de fer-te Campió de Catalunya 4 vegades i d’Espanya dues més, t’han portat al mundial. Competeixo a nivell nacional amb la Federació Espanyola, i des de l’any passat també al mundial, on vaig guanyar tres proves seguides, dues a Anglaterra i una a Itàlia; vaig fer bastant pòdiums també, i vaig quedar 4t. Aquest any m’he mantingut, no he baixat del pòdium i he quedat en 3a posició.

Has anat millorant. El trial és un esport que requereix molta constància per mantenir el nivell i anar pujant. De vegades, vist des de fora sembla molt fàcil, però en realitat aguantar l’equilibri amb la moto és un esport que produeix un desgast físic increïble, especialment quan ha plogut, perquè rellisca. Has d’estar en forma i tenir resistència, i si durant un mes no entrenes ho notes. Jo ho vaig notar quan vaig estar lesionat fa quatre estius.

Aquesta és la vessant que més pateixen els pares, suposo, les lesions. Especialment la meva mare, que mai ve a veure les competicions perquè pateix molt i es posa molt nerviosa.

I ara, amb les prohibicions als boscos, on entrenes? Deixen àrees habilitades, hi ha una a Sant Joan de les Abadesses, una altra pel Vallès,... però si cada dia que vols entrenar has d’anar cap allà... a mi em diverteixen les muntanyes, com les del Maresme, però has d’anar en compte amb els forestals, especialment a l’estiu, que amb el risc d’incendi es vigila molt més.

Hi ha una altra pràctica del trial amb pistes d’obstacles “artificials” com és l’indoor. Sí, ara ve el Campionat d’Espanya d’indoor que es farà a Còrdova i Girona. És la primera vegada que competiré en aquesta modalitat, i serà difícil. Rellisca més i no estic tant acostumat com amb l’outdoor, però espero fer un bon paper. Per arribar a dalt ho haig de fer tot.

Perquè ara, quan veus aquesta habitació plena de trofeus, què penses? Que mai hagués imaginat arribar on sóc, i que haig de continuar treballant per millorar encara més. L’any que ve passo al nivell júnior al mundial, i quedar entre els 5 primers seria el meu màxim per quedar-me satisfet. A la llarga m’agradaria pujar de nivell, amb els millors, on està Toni Bou.

3viles - Sant Andreu de Llavaneres
Octubre 2010

L'evolució

2010-09-22T04:45:00.000-07:00

Quedo amb una amiga per prendre un cafè. A mitja conversa, apareix una jove empolainada entre maquillatge i modelet. No la identifico. “És la meva germana petita, la recordes?”. “Ah, sí!”, menteixo. En realitat a qui recordo és a una nena desdentada i amb trenetes que els persegueix per tots els racons de la casa per jugar amb nosaltres. Inconscientment, he cregut sempre que aquella imatge no evoluciona, no canvia, no muta. És com si a la meva ment, aquella nena no hagués crescut mai, i de sobte, s’ha transformat en una adolescent que ja em treu dos pams d’alçada i tres de vivències. Les seves trenetes s’han traduït en un pentinat despentinat, seguint la moda més actual, tacons impossibles i complements abundants. La seva manera de parlar mostra fatxenderia i seguretat.

“La setmana vinent és el seu aniversari i li estem organitzant la festa. En fa 18”. Pal·lideixo. Sense voler, aquell comentari m’ha fet sentir gran. És llei de vida, conec la teoria, però m’han estampat la pràctica sense estar preparada. Començo a contar els anys que fa que jo vaig assolir la majoria d’edat. Els dits de la mà sumen més dels que jo creia recordar. Repeteixo l’operació obtenint el mateix resultat. Em venen al cap anècdotes, experiències de la “meva època”, la meva etapa d’or. Cada vegada m’agafa més angoixa a l’adonar-me que ja em queden lluny totes aquelles històries, perquè n’he encetat de noves. Valoro altres coses, tinc altres principis i més responsabilitats. Sóc una altra persona perquè he madurat. Perquè m’he fet gran i no ho sabia.

En un moment donat, durant la meva adolescència, algú em va dir que tenia massa pressa per créixer, per fer-me gran. Em va dir que algun dia, me’n penediria per haver anat tant ràpid, per tenir tantes ganes de fer-ho tot i no esperar a l’edat oportuna per cada cosa. Tenia raó, perquè moltes de les coses que feia, les he avorrit. I ja no em vull fer gran; ja no. Una part de mi vol quedar-se estàtica, com aquella imatge de la nena desdentada que tenia incrustada al cervell, i que ara hauré d’esborrar. Em pregunto en quin moment vaig causar aquest efecte a una altra persona.

No som conscients de la nostra edat fins que algú ens ho recorda. Tenim una idea estàtica a la nostra memòria que ens impedeix adonar-nos que ens fem grans. L’evolució és invisible als nostres ulls, fins que l’entorn la fa patent.

Racó Viu - Setembre 2010
3 viles

JA'T'VAL i les 17 dormides

2010-09-10T04:49:00.000-07:00

L’any 1993, un grup de joves de Caldes d’Estrac, cansats de la manca d’oferta cultural del poble, van organitzar una petita trobada a la platja durant una nit d’agost. Tot i que la intenció inicial era dormir, el so de les guitarres, els tambors i els tabals van donar tant de ritme a aquesta nit, que 17 anys més tard, continuen intactes. Des d’aleshores, l’últim cap de setmana d’agost, els joves de Caldes i rodalies, i molts d’altres de tot arreu que es sumen a la festa, celebren el festival de música “La Dormida”, on dormir, dormir, no es dorm gaire. Les guitarres i els tambors segueixen sonant, però damunt d’un escenari i darrere de bandes que comencen a despuntar al panorama musical. Hi trobem tendes de tota mena: de productes artesans, de música electrònica i de hip hop. Dormida s’han anat incorporant, any rere any, tots els elements possibles perquè l’espectacle mantingui despert a tots fins a sortir el sol. Les tendes de campanya ja no són necessàries, i la postal és immillorable.

Enric Monge és un dels responsables del festival JA’T’VAL, més conegut com la Dormida o la Pseudo-Dormida, que avui dóna el tret de sortida a la Festa Major de la vila.

Com va començar tot? Un grup de joves va decidir reivindicar la manca d’oferta lúdica a Caldes, perquè la majoria d’activitats es feien als pobles de les rodalies. En realitat, jo era molt petit quan va començar tot, i encara no formava part de l’organització. La primera nit va ser una reunió d’amics del poble, amb instruments i ganes de passar una bona estona. La música va sonar tota la nit: guitarres, djambés, tabals,... això i quatre espelmes han acabat convertint-se en una festa que reuneix aproximadament 3.000 persones, i que és una oferta per joves i no tan joves que també arriba als pobles veïns, més del què es demanava.

Ara a qui tenim al darrere d’aquesta activitat? A la Colla de Diables de Caldes d’Estrac i als amics que també col·laboren cada any. Gràcies a tots ells podem tirar endavant La Dormida, perquè no és fàcil organitzar un festival d’aquestes característiques. És un sacrifici molt gran, i no només d’un dia, sinó de mesos. Precisament, cal saber que els qui l’organitzem som els que menys gaudim de la festa, perquè ens toca treballar, estar pendents que tot estigui correcte i oferir menjar i beguda a tots els assistents. Només una vegada acabada la festa poden valorar com han funcionat les coses, per millorar-ho de cara l’any següent.

Així és com el festival ha anat evolucionant, 17 edicions donen per molt, però també ha hagut de superar obstacles, no és així? Des de l’Ajuntament sempre se’ns ha recolzat amb el què han pogut, però ja es sap que quan es tracta de joves, alcohol i música sempre hi ha qui no acaba de confiar en nosaltres. Com a organització hem intentat i hem seguit intentant escoltar a la gent i acceptar les crítiques per aconseguir més acceptació. Intentem millorar el festival i evitar aldarulls i altres conseqüències que, per desgràcia, produeixen un percentatge mínim de tots els qui gaudim d’aquesta festa. És un dia únic a la platja, l’excusa perfecte per gaudir d’aquest espai que tenim tan a prop d’una manera totalment diferent.

Però com és que va aparèixer el col·lectiu Pseudo-Dormida? Costes va informar que no es podia acampar a les platges, i molta gent, al principi, venia amb tendes. Amb el nom de La Dormida, segons Costes, instàvem a la gent a fer-ho, per això el festival va a passar a dir-se oficialment JA’T’VAL. Un dels col·lectius que col·labora és la pseudo-Dormida en honor al nom inicial. En realitat tothom coneix aquesta nit com la de la Dormida, és un nom que no han pogut esborrar.

A qui va dirigida aquesta festa? Tot i que inicialment estava dedicada als joves de la vila, hem anat evolucionant i ens hem anat obrint a tot tipus de públic, grans i petits. A les tardes comença el moviment amb espectacles infantils, i a mida que s’acosta la nit, la música està més enfocada als joves. Volem que tots gaudeixin del què fem, per això poc a poc anem contagiant als més menuts d’aquesta tradició.

També es complementa el festival amb altres activitats, com ara les paradetes d’artesania que s’instal·len al Passeig dels Anglesos. Exacte, cada any en tenim més, principalment de roba, complements, joies,... d’aquesta manera durant la tarda i també la nit, la gent pot gaudir d’un petit mercat “hippy”. Això a més, crea ambient ja de bona tarda, perquè la gent es quedi amb nosaltres tota la nit i vegi el què tenim preparat.

Fins que comenci la música. Els grups que venen solen ser novells, la Dormida funciona com un petit trampolí? Teniu un perfil concret? Sempre hem apostat per bandes novells perquè tenim poc pressupost, i són grups que acaben despuntant. És el cas de La Pegatina, que quan va venir a tocar era poc coneguda i ara ja no, o de de Kinky Beat o Sanjosex. Aquest any apostem per Lad Cuig o Microguagua, que estem segut que seguiran la mateixa línia. Es tracta de donar una oportunitat a petits grups musicals, que ens aporten qualitat mentre que es donen a conèixer.

I també participen altres grups de Caldes com la banda de percussió local, Estrac Tuku Pak, no és així? És clar, i no tot és música, també mirem de fer espectacles de foc, malabars i altres participacions per no deixar que ningú s’adormi!

Com a membre de l’organització, com valores aquests 17 anys? De manera molt positiva, és un dels festivals més antics de Catalunya, i mica en mica s’ha anat convertint en un dels més esperats del Maresme. Tot ha estat fruit de la feina i d’anar creixent mica en mica, amb bon rotllo i ganes de fer-ho passar bé a la gent.

Sovint els preguntem si els actes de protesta per part de col·lectius socials serveixen d’alguna cosa. A hores d’ara encara no sabem com anirà la 17a edició de La Dormida, però estem segurs que la platja de Caldes desbordarà alegria, festa i cultura, fet que demostra que la reivindicació del 93 va complir el seu propòsit. I per molts anys!

Caldes d'Estrac - Setembre 2010
3viles

Sequera de notícies

2010-08-15T04:43:00.000-07:00

Aprenent a generar notícies en època de sequera com a redactora a jornada completa als Informatius de Ràdio Arenys.